Crec que tots tenim un raconet a la memòria que l'ocupen algunes pel·lícules que mai no entraran a cap top 100, quan no és que ratllen la mediocritat, però en les que no obstant pensem amb afecte perquè han estat referents d'una època de la nostra vida. Fa un temps que s'ha apoderat de mi una mena de nostàlgia pel temps i les emocions passades, i com que hi ha una pel·lícula a la llista "per veure" que em desperta vells records, no he pogut evitar
escriure aquest post. Us proposo compartir primeres vegades cinematogràfiques. O si més no, deixeu-me que us parli de les meves... vanidad de vanidades.
Un dels habitants del meu raconet especial és "BMX Bandits" (aka Los bicivoladores), una pel·lícula australiana sobre uns adolescents fent cabrioles i perseguint lladres en bicicleta. Deuria tenir set o vuit anyets quan la vaig veure i em va semblar meravellós que la sessió contínua ens permetés quedar-nos i veure-la una altra vegada, "movierecord" de rigor inclòs. Segur que no va ser la millor pel·lícula infantil que es va rodar aquell any, però entre totes elles cap sinó aquesta és la que vaig veure el primer cop que vaig anar al cinema. Voldria poder descriure què vaig sentir en entrar a la sala, en apagar-se els llums, en veure les primeres imatges projectades a la pantalla. Voldria parlar de l'efecte de la màgia del cinema en una nena petita. Però sincerament, tot seria fruit de la imaginació: recordo només que vaig xalar com molt poques altres vegades.
[Per cert, que fa uns quants anys vaig trobar els "bicivoladores" a la tele per casualitat i, a part de contrastar les sospites de que la meva fascinació era producte de l'edat, vaig descobrir que una de les bicicletes la muntava una joveníssima Nicole Kidman.]
Una altra primera vegada està associada a "Peter's friends". Aquesta va ser al cinema Maldà, molt abans de que hi fessin obres i es dediqués al Bollywood, quan els seients no eren massa còmodes, a les parets els havia saltat el guix i els dies de pluja hi havia goteres. Va ser una primera vegada conscient i pensada, que va obrir el camí a una altra manera de gaudir del cinema, a escollir el que volia veure sense pensar si agradaria als meus amics, sense preocupar-me de si voldrien anar a veure versions originals o de si els anava bé l'horari. Va ser la primera vegada que vaig anar al cinema sola. Em va agradar molt la sensació de sentir que era allí veient aquella pel·lícula perquè jo i ningú més havia decidit que allò era el que volia fer durant aquelles dues hores. I al costat d'aquesta llibertat, la sensació també d'estar rodejada
d'estranys però alhora sentir-los companys, perquè així com jo ells havien decidit passar aquelles dues hores en aquell precís lloc. No us passa que quan esteu sols a la sala us sentiu més propers a la resta d'espectadors que no quan esteu acompanyats?
[Ara no hi vaig tant sovint, sola, al cinema. Espero que sigui perquè he trobat amics amb qui compartir els gustos i no simplement perquè no hi vaig tant sovint, al cinema. De vegades, però, encara cerco la companyia dels desconeguts.]
Per intentar donar nova vida al blog els seus creadors van decidir l'altre dia en junta extraordinària proposar una nova pel·lícula per veure, recuperant l'ordre establert als inicis. I això volia dir que em tocava a mi decidir que veuríem. No ha estat una decisió fàcil ja que volia un film que no fos ni massa difícil ni massa seriós, en fi, volia que ens ho passéssim bé veient-lo i no només des del punt de vista del pur gaudi cinèfil. Així que, què millor que una de Pixar? I un cop decidit això només em quedava un dubte: Finding Nemo o The Incredibles? Com haureu deduit m'he quedat amb la primera i bàsicament per un motiu: el primer i únic cop que l'he vist vaig trobar que estava plena de referències a diverses pel·lícules de Hitchcock i, sincerament, m'agradaria saber si estic en el cert o són simplement imaginacions meves.
