Sembla que em toca a mi acomiadar l'any i estrenar el nou look del blog, així que abans de res desitjar-vos un feliç 2008 ple de pel·lícules, posts i comentaris.
Jo us proposo, i recomano, de veure Ordet (La paraula) de Carl Th. Dreyer. És una pel·lícula que vaig veure a la Filmo ja fa anys (concretament el 24 de maig de 1996, a vegades és útil això de guardar les entrades) i el que més recordo és que el final em va deixar enganxada a la butaca. Ara que últimament parlàvem de finals més o menys rodons, en aquest cas per a mi no hi ha cap dubte, crec que deu haver estat una de les pel·lícules que més m'ha impressionat. Des d'aleshores que no l'he tornada a veure, i ara em ve de gust fer-ho i comprovar com suporta el pas dels (meus) anys. Espero que no sigueu molts els que ja l'hàgiu vista, si és així sempre puc proposar alguna altra cosa.
Prefereixo no dir gaire sobre l'argument. Com moltes de les pel·lícules de Dreyer gira entorn un tema religiós, però no cal tenir cap sentiment d'aquest tipus per entrar-hi i apreciar-la. He vist que a l'imdb hi ha dues entrades amb el mateix nom, la que "hem" de veure és danesa de l'any 1955; més concretament, és aquesta. De debò espero que us agradi.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
La vaig veure ahir al vespre i sembla que encara estigui davant la pantalla. Més enllà de la història, de la qual encara no en diré res, la pel·lícula té una fotografia esplèndida i uns plans bellíssims. Només dos exemples: el petit turonet que dona cap a les dunes amb la roba estesa onejant al vent i una de les escenes finals on només es veuen dos dels personatges darrera un parell de finestres per les qual entra el sol (no dono més detalls per no espatllar la història).
Un detall que m'ha encantat és un dels mobles de la casa: un rellotge de cucut. Fixeu-vos-hi, no en com és sinó en què fa.
I m'encantaria poder posar un tros del guió però no l'he trobat per la web. Si algú el tingués i me'l fes arribar em faria un bon favor.
I gràcies Anna per proposar de veure una Dreyer. Des de que vaig veure una exposició al CCCB que comparava les seves pel·lícules amb les obres del pintor danès Hammershoi que havia volgut veure alguna de les seves pel·lícules. Ara no només sé que les pintures em van seduir sinó que a més acabo de descobrir un gran director de cinema.
Gràcies !
Me n'alegro que t'agradés, Pere. A veure si jo la veig aviat.
De Dreyer n'he vistes algunes altres, però Ordet és la meva preferida de lluny. Tinc Dies Irae per casa, si algú hi esta interessat la hi puc deixar. També recordo amb emoció l'experiència de veure La Passió de Joana d'Arc al cinema (és muda i no hi havia cap tipus d'acompanyament musical).
Ara ja l'he vista. És curiós com una pel·lícula amb un guió en el que em costa tant d'entrar-hi em pugui resultar tant fascinant. A mi també m'agraden molt les imatges de la roba onejant al vent i els paratges de les dunes sota la llum d'una "nit" d'estiu. Un aspecte que no recordava és la teatralitat d'algunes escenes, en especial l'última; és una cambra gran i blanca, amb el famós rellotge, i quatre cadires, i els personatges es mouen talment com si fossin en un escenari.
Reprodueixo una versió lliure d'un petit diàleg, que de fet no té massa a veure amb el tema principal, entre Inger (el personatge femení principal) i el seu sogre:
-Digues avi, quantes vegades t'has enamorat?
-Ui, moltes, una desena.
-Veus, el que jo deia, no t'has enamorat mai.
Ningú s'anima a començar a comentar-la en més profunditat o és que encara només l'hem vist l'Anna i jo?
Encara que també és una bona excusa per tornar-la a veure :)
Bueno, yo ya la he visto... pero hasta el 26 de febrero voy a estar ocupadísima (un seminario y visita del jefe). Así que igual podemos esperar un par de semanitas para comentar en serio? Y los rezagados tienen tiempo de verla...
Hola, sóc una d'aquestes rezagado d'aquests que per fi ha vist Ordet. Crec que no l'he vist en les millors condicions (en el portàtil i a tres tungades i sense contar amb el meu anglès pèssim), però si més no, ja l'he vista.
Per començar, estic contenta que algú hagi recomenat una pel·lícula com aquesta, ja que a priori no tingui cap mena de prejudici en triar filmacions, he de reconèixer que sempre m'ha tirat més el cinema americà de qualsevol època i condició, un xic d'europeu tirant a francès i molt d'anglès i quelcom de sud-americà. Així que veure una película danesa i no actual m'ha agradat molt.
Res, demà seguiré que avui tinc molta son. Només era per què sapigueu que una més ja l'ha vist (gràcies al Salva).
Publica un comentari a l'entrada