Bueno, ha llegado mi turno de proponer experiencia cinéfila - de hecho, mi turno llegó hace bastante... pero corramos un tupido velo.
Proponer un (re)visionado de las 6 horas de la adapatación de la BBC de Pride&Prejudice era tentador... como también lo era proponer Zu Warriors, para que nos quede a todos claro que es una película horrible y qué es simplemente algo no muy interesante. Entre estos dos extremos, había muchas opciones, pero creo que la mayoría ya habéis visto mis películas favoritas y probablemente ya hemos hablado de ellas, o hemos intentado comunicar el título de alguna por señas a altas horas de la madrugada :P
Total que aquí tenéis los deberes: Stranger Than Fiction ("Más extraño que la ficción" es el título que han usado en Spain, o al menos el que usaron en los Maldà). No diré que ha cambiado mi vida, pero pasé muy buen rato y el argumento es - dentro de las limitaciones de una película bastante "Hollywood" - original. También original el reparto (Will Ferrell, Emma Thompson, Queen Latifah y Dustin Hoffman todos juntos en la misma historia?) Y no me negaréis que el título es atractivo ;)
Espero que paséis un buen rato, y por supuesto, estaré ansiosa aguardando vuestros comentarios!
Ah! Dos últimas advertencia... 1. Por favor! nada de leer resumen del argumento, que os arruina la sorpresa, eh? Y 2. No os confundáis con otra Stranger Than Fiction. Ésta es del 2006, y unas líneas más arriba tenéis listado el reparto...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
10 comentaris:
És aquesta, oi? (Tranqui Maite, que no he llegit la plot synopsis.)
Per cert, si algú la té i me la pot passar, o bé vol quedar per fer una visió conjunta, que avisi, que si no l'única manera que tindré de fer comentaris serà un copy-paste de l'imdb.
Sip, esa es...
Yo no te puedo ayudar con lo de encontrar una copia... pero le puedo preguntar a mi hermanita, que segun creo el fin de semana ira a bcn... Ya te informare electronicamente :p
Jo la tinc. Potser podriem fer una sessió de cine col·lectiva a casa d'algú. Qui s'apunta?
Aquesta la vaig veure de tornada d'un llarg viatge, en una d'aquelles pantalletes minúscules que té cada seient d'avió d'air france...
La veritat és que em va sorprendre, no n'havia sentit a parlar. Recordo que era força divertida i curiosa, però no en podria fer una gran valoració!...
Ms. Escher, Profesor Hilbert, linia de autobus kronecker, Ms. Pascal?
Your favourite word: "Integer".
(En un segundo visionado voy a estar mas atento a éste tipo de guiños :D)
Se abre la veda para los comentarios?
Ja fa dies que no puc rentar-me les dents sense comptar les raspallades... crec que és un senyal per a que s'obri la veda dels comentaris.
A mi em va semblar una pel·lícula prou entretinguda i força ben pensada, ideal per passar una bona estona sense sentir-se l'intel·lecte insultat ni haver de pensar massa (a part d'anar recollint guiños matemàtics). La part final és la que em va semblar més fluixa. No em convenç gaire que en Harold es resigni tan alegrement al seu destí "per amor a l'art". No podem experimentar directament el talent narratiu de la sra. Eiffel, però una dubta de si realment el llibre hi perdrà tant, amb el canvi. De totes maneres, de les dues opcions de final la que finalment s'adopta és menys pretenciosa i crec que encaixa millor amb el to general de la pel·lícula.
Això em suggereix un "tema de debat": com de bona pot arribar a ser una pel·lícula si el final no ho és? O com de dolenta pot ser encara que el final sigui molt bo? Jo no hi he pensat gaire encara, però llenço la pregunta per si voleu que hi pensem plegats.
Ah, i una última cosa de moment: els títols de crèdit finals em van agradar molt (jeje, potser més que el final el sí).
Vaig buscar en el IMDB informació sobre el director de la peli i el guionista per veure si algún d'ells tenia la formació matemàtica que explicaria les picades d'ullet matemàtiques, però no vaig trobar cap connexió, cosa que fa encara més curiosos tots aquests detalls... Però el que si que vaig trobar van ser algunes de les altres pel·lícules del mateix director Marc Forster: "Monster's Ball" i "Finding Neverland" i ara està dirigint la última de Bond, James Bond. Em pregunto que tenen en comú aquestes pelis? En tot cas, crec que estem parlant d'un bon director, perquè fer tres pelis diferents i que totes tres siguin molt més que dignes té molt de mèrit. Cosa que lliga amb el comentari de l'Ana: "ideal per passar una bona estona sense sentir-se l'intel·lecte insultat ni haver de pensar massa"; em sembla una descripció perfecta de la pel·lícula.
Del film del que parlem en el post, em van agradar particularment tots els esquemes que anaven sortint sobreposats al personatge quan feia les diverses rutines del dia a dia. Ho vaig trobar un recurs molt efectiu per ajudar a la veu en off que anava explicant tot plegat. I jo soc del parer que el millor final hagués estat la mort d'en Harold, no perquè així la Sra. Eiffel completés una obra mestra, sinó perquè la seva mort tindria un sentit, moriria per tal de regalar a la humanitat una obra perfecta, que podria ajudar a moltes altres vides. En un univers absurd, amb una vida buida de significat, crec que és meravellós que la pròpia mort tingui sentit. M'agrada la idea.
Deixo per un altre comentari l'opinió sobre els finals de les pel·lícules.
La vaig veure fa mig any i realment no la tinc tant fresca com per poder afirmar tot el que dieu... Tinc un bon record i em va agradar per la seva originalitat i perquè estic agafant un amor incondicional als germans Gyllenhaal o com s'escrigui. Sí que recordo que no em va fer sentir que tingués tanta importància la mort o no mort del personatge i que potser per això la última part de la película es fa un xic aburrida, però jo crec que és una mica més que una pel·lícula per passar l'estona. Potser sóc menys exigent alhora de triar-les, ves a saber, i per mi està un xic per sobre de la meva mitja personal, però això és personal.
Sobre els finals dolents en una bona pel·lícula bona a la inversa, doncs suposo que tot depèn de la importància que tingui el final en la part global d'aquesta... Vull dir, que si és d'aquestes que estàs desitjant que arribi per trobar un significat a tota, el fet que no arribi a les expectatives fa que tinguis un mal record, si només es tracta d'una part del global doncs ho perdones no donant-li gaire importància... Crec que on hi ha més casos és en moltes obres mestres d'abans que els censuraven els finals per no ser prou aptes o ben vistos per un gran públic.
Ala, us deixo que per ser dissabte al matí ja he pensat prou :-)
Veig que potser el meu comentari sonava més destructiu del que em pensava: signaria de bon grat que la meitat de les pel·lícules que veig estiguessin per sobre de StF!
Crec que per mi els finals són una part molt important de les històries, però en el marge d'aquest bloc no hi ha prou espai per a explicar-ho... No, seriosament, espero tenir una estona aviat per poder-ne fer un comentari amb un mínim sentit.
He de confesar que, aunque no deje referencia en los anales de 'mis películas favoritas', me gustó verla. De vez en cuando está bien que te recuerden el arquetípico mensaje de que en la vida hay cosas por las que merece vivirla. Me quedé más con la idea del hombre gris (le faltaba fumar cigarrillos!) que un día descubre, bien sea por que una voz irrumpe en su monótona vida o por los encantadores ojos de una panadera, que merece la pena comer galletas. Me parece gracioso que, a pesar de lo tremendamente gris que era Harold, el tiempo, en forma de reloj impertinente se ponga de su parte y sea éste quien, con su sacrificio (el hecho de que el reloj pare la hemorragia me parece dulce. ¿Debe ser eso a lo que llaman 'reloj biológico'?) le salve la vida. Coincido en que es una película ligera ideal para pasar el rato.
El final de una película acaba siendo un punto importante en el global de la historia y por tanto, puede marcar la diferencia entre ser buena o no. Por ejemplo, si Romeo y Julieta hubiesen logrado escapar juntos, tendría el mismo valor su historia de amor? O os imaginais a Carlito Brigante saliendo por su pie del Hospital? La muerte suele ser el perfecto punto final de una historia. Rubrica, baja el telón y su empalagoso sinsabor te acompaña en los títulos de crédito.
En éste caso prefiero ese toque infantil edulcorado con el que acaba. La muerte de Harold hubiese puesto un toque de seria y amarga realidad a la historia. Dejaría de ser mas extraña que la propia ficción. Supongo pues que prefiero la cándida inocencia que destila: A todos nos queda un spacecamp que visitar y una guitarra que aprender a tocar.
Publica un comentari a l'entrada