A l'espera de veure "Vivre sa vie" i mentre busco dues pel·lícules més amb nom de ciutat al títol per completar la meva llista, m'he decidit a continuar donant vida al blog. I la idea és comentar pel·lícules que hagi vist, ja sigui al cinema o a casa. Us animeu a participar-hi?I he triat començar amb la que vaig veure ahir al vespre: "Un coeur en hiver" amb Daniel Auteuil, Emmanuelle Béart i André Dussollier. Però crec que el personatge principal no és cap d'ells sinó que és la música, la música per a violí de Ravel que Camille interpreta al llarg de la pel·lícula. Tot s'articula al voltant del seu violí i la peculiar relació que s'estableix entre ella, la seva parella i el company de feina d'ell: Stéphane, el lutier interpretat per Daniel Auteuil. I aquest és l'altre gran protagonista del film. Un geni per fer i arreglar violins, per apreciar les més subtils dissonàncies en la música, però aparentment incapaç d'estimar a ningú.
No explicaré res més de la trama per si algú la vol veure (espero no haver "spoilejat" res amb el dit fins ara.....), però si que m'agradaria fer alguns comentaris. No acabo d'entendre com una persona capaç d'estimar tant la música com l'Stéphane no pot arribar a estimar a les persones, per mi les dues coses són dues cares de la mateixa moneda: un cor sensible. Potser és que reprimeix la seva sensibilitat per evitar lligar-se amb ningú i així estalviar-se els patiments i els petits problemes que a la llarga sempre apareixen en les relacions? I finalment m'encanta el personatge de la llibretera amiga de l'Stéphane, no surt massa però les seves mirades són molt expressives i ajuda a entendre aquest misteri que és el lutier amb un cor permanentment a l'hivern.
És una pel·lícula lenta, ritme adient per la història que s'explica, molt centrada en els diàlegs. A mi m'ha agradat raonablement però perquè la música m'encanta i els personatges complexes com l'Stéphane em fascinen. A qui no li agradin aquestes coses, millor que no la miri perquè s'avorrirà.
1 comentari:
Jo sempre que veig l'André Dussollier em ve a la memòria el seu personatge a "On connait la chanson", que trobo encantador. Però això no ve gaire al cas, de fet.
A part de la música i de la història, potser el que més recordo de "Un coeur en hiver", ara que fa uns quants mesos que la vaig veure, són les escenes on surt el lutier treballant, muntant i desmuntant violins delicadament, però ferma. De tant en tant sento la necessitat de fer alguna feina manual, de produir quelcom de físic, de poder tocar el resultat del propi treball, i en aquest sentit la feina del lutier em resulta fascinant. Amb la meva oïda però no podria ser ni lutier de timbals de llauna.
No sé si estic gaire d'acord amb el comentari del Pere de que sembla incompatible estimar la música i no ser capaç d'estimar les persones. Cert que per a qualsevol de les dues coses cal un cor sensible, però són tipus diferents de sensibilitat, de la mateixa manera que hi ha qui veu en una pinzellada d'un quadre coses que nosaltres no hi veurem mai. Vull dir que em crec el personatge, que igual que podem tenir alguns sentits molt desenvolupats en podem tenir d'altres atrofiats fins a l'extrem. Tanta sort és una cosa com malastrugança l'altra. O, en tot cas, entre la capacitat d'estimar i una oïda afinada, em quedo amb la primera, amb totes les conseqüències (així segueixo podent disfrutar dels concerts dolents, jeje).
Publica un comentari a l'entrada