No country for old men

Encara estem en el procés de comentar "Ordet" (no és una pel·lícula fàcil de trobar, i els perquès d'això segurament podrien donar peu a un altre post). En aquest interludi en què esperem que tots nosaltres l'haguem vist, vam decidir anar al cine a veure "No country for old men" dels germans Coen. Com que la gran majoria dels que escrivim en aquest blog, doncs, l'hem vista, m'he decidit a fer-ne-hi una entrada.

El primer que voldria dir és que per mi no és una gran pel·lícula mereixedora de l'oscar en aquesta categoria. Crec que té massa llacunes argumentals, massa coses que passen sense haver-hi cap raó lògica per a què passin. És més aviat un exercici d'estil, tal com va dir l'Esteban. Cada fotograma és esplèndid, tant els dels espectaculars paissatges d'Estats Units com els dels interiors de les tristes cases i motels que van apareixent al llarg de la pel·lícula. Però que una pel·lícula estigui ben feta no vol dir necessariament que sigui bona.

A més a més, el missatge subjacent de la pel·lícula crec que es podia donar sense necessitat de recòrrer a la continua violència que apareix al llarg de tot el metratge, violència que a més ratlla l'absurd. Quin és el missatge? Per mi és constatar que els temps canvien i que certes formes d'actuar no es poden entendre des de l'òptica de persones ja grans, velles, amb poca capacitat d'adaptació als canvis.

Però això no és una crítica negativa de la pel·lícula, jo m'ho vaig passar bé al cinema, crec que val la pena veure-la, especialment en sales de cinema. I realment en Bardem fa una molt bona interpretació de l'assassí mercenari, que per mi és l'autèntic protagonista principal de la pel·lícula, i no pas un de secundari (potser el van nominar en aquesta categoria per així poder-li donar el premi segur?).

Roy Scheider (1932 - 2008)

Avui ha mort Roy Scheider. Segurament no figurarà entre els grans noms del cine i tothom el recordarà pel seu paper de policia a "Jaws", però a mi era un actor que m'agradava molt. Era un d'aquells rostres que omplia la pantalla i feia sentir la seva presència a tota la sala, fes el paper que fes. El que en diuen un secundari de luxe, va estar dues vegades nominat a l'oscar, per "All that Jazz" i "The French Connection", però jo el recordaré sempre en els seus papers de Martin Brody a "Jaws" i de Dr. Heywood Floyd a "2010".

Sempre tindrem les seves pel·lícules.

Ordet

Sembla que em toca a mi acomiadar l'any i estrenar el nou look del blog, així que abans de res desitjar-vos un feliç 2008 ple de pel·lícules, posts i comentaris.

Jo us proposo, i recomano, de veure Ordet (La paraula) de Carl Th. Dreyer. És una pel·lícula que vaig veure a la Filmo ja fa anys (concretament el 24 de maig de 1996, a vegades és útil això de guardar les entrades) i el que més recordo és que el final em va deixar enganxada a la butaca. Ara que últimament parlàvem de finals més o menys rodons, en aquest cas per a mi no hi ha cap dubte, crec que deu haver estat una de les pel·lícules que més m'ha impressionat. Des d'aleshores que no l'he tornada a veure, i ara em ve de gust fer-ho i comprovar com suporta el pas dels (meus) anys. Espero que no sigueu molts els que ja l'hàgiu vista, si és així sempre puc proposar alguna altra cosa.

Prefereixo no dir gaire sobre l'argument. Com moltes de les pel·lícules de Dreyer gira entorn un tema religiós, però no cal tenir cap sentiment d'aquest tipus per entrar-hi i apreciar-la. He vist que a l'imdb hi ha dues entrades amb el mateix nom, la que "hem" de veure és danesa de l'any 1955; més concretament, és aquesta. De debò espero que us agradi.

Stranger Than Fiction

Bueno, ha llegado mi turno de proponer experiencia cinéfila - de hecho, mi turno llegó hace bastante... pero corramos un tupido velo.

Proponer un (re)visionado de las 6 horas de la adapatación de la BBC de Pride&Prejudice era tentador... como también lo era proponer Zu Warriors, para que nos quede a todos claro que es una película horrible y qué es simplemente algo no muy interesante. Entre estos dos extremos, había muchas opciones, pero creo que la mayoría ya habéis visto mis películas favoritas y probablemente ya hemos hablado de ellas, o hemos intentado comunicar el título de alguna por señas a altas horas de la madrugada :P

Total que aquí tenéis los deberes: Stranger Than Fiction ("Más extraño que la ficción" es el título que han usado en Spain, o al menos el que usaron en los Maldà). No diré que ha cambiado mi vida, pero pasé muy buen rato y el argumento es - dentro de las limitaciones de una película bastante "Hollywood" - original. También original el reparto (Will Ferrell, Emma Thompson, Queen Latifah y Dustin Hoffman todos juntos en la misma historia?) Y no me negaréis que el título es atractivo ;)

Espero que paséis un buen rato, y por supuesto, estaré ansiosa aguardando vuestros comentarios!

Ah! Dos últimas advertencia... 1. Por favor! nada de leer resumen del argumento, que os arruina la sorpresa, eh? Y 2. No os confundáis con otra Stranger Than Fiction. Ésta es del 2006, y unas líneas más arriba tenéis listado el reparto...

Viure!

Recentment he vist dues pel·lícules de temàtica similar; les dues m'han parlat del pas del temps, de la mort i del sentit de la vida, de la soledat, de la felicitat, i de molts dels altres interrogants que ens sacsejen de tant en tant. Són "Ikiru/Vivir" d'Akira Kurosawa i "Smultronstället/Fresas Salvajes" d'Ingmar Bergman. Són ben diferents, però les dues m'han impressionat pel torrent d'idees que les inunda i per la força narrativa de les seves imatges. Són dues històries aparentment senzilles, però la seva humanitat traspua a cada escena. Procuraré parlar-ne sense dir-ne res, descriure'n l'essència sense tocar la matèria, transmetre el que n'he tret (que no és necessàriament el que hi havia). Si les heu vistes m'agradaria saber el que vosaltres hi heu trobat.

Kurosawa té un estil més directe; ens explica la història d'un vell funcionari que descobreix alhora que li queden pocs mesos de vida i que no està satisfet de com ha viscut. Es llança desesperadament a buscar la felicitat que creu que mereix, però després d'uns quants fracassos se n'adona que no és quelcom que es pugui trobar, ni molt menys comprar, sinó que la felicitat se l'ha de fer un mateix, i que no és un regal per als dies especials, sinó que està a l'abast de la nostra rutina. La pel·lícula em recorda un conte de Tolstoi que caigué a les meves mans quan era petita i que acabava dient: el moment més important és ara, la persona més important és la que tens al costat i la millor acció és fer una cosa bona per ella.

Bergman, com és habitual en ell, deixa que bona part de l'acció transcorri en el reialme dels somnis, on el protagonista no té més remei que veure la veritat que mentre està conscient pot disfressar de manera racional. Un vell professor emprèn el camí cap a la universitat on es doctorà cinquanta anys enrere per rebre un homenatge. Durant el camí que el porta pels indrets on transcorregué la seva infantesa ens parla del seu passat i dels somnis que recentment l'angoixen. A través també de les converses amb la seva nora, que l'acompanya, i amb els personatges que van trobant, anem descobrint qui és ell realment. Es sent orgullós de com
ha viscut, d'haver contribuït a la ciència, de ser respectat i valorat per tothom i d'haver-se regit per uns principis sòlids. Però va adonant-se que el respecte no és el mateix que l'afecte, i que no hi ha manera de gaudir dels altres i sentir-nos volguts si no permetem que ens "destorbin". Comparteixo el pensament inicial que tots hem estat llançats a aquest món sense demanar-ho, a sobre dotats d'uns instints que ens impulsen a sobreviure, i que potser tot plegat no té cap sentit. Però a partir d'aquí podem escollir entre aïllar-nos o bé interaccionar, fer-nos la vida els uns als altres més agradable, per dir-ho així, i fer accessibles les coses bones que tots tenim, i gaudir de les dels altres.

Si hagués de posar una "tagline" comú a totes dues pel·lícules, em quedaria sense dubtar amb el que diu un bon amic meu: la felicitat és compartir.

Primeres vegades

Crec que tots tenim un raconet a la memòria que l'ocupen algunes pel·lícules que mai no entraran a cap top 100, quan no és que ratllen la mediocritat, però en les que no obstant pensem amb afecte perquè han estat referents d'una època de la nostra vida. Fa un temps que s'ha apoderat de mi una mena de nostàlgia pel temps i les emocions passades, i com que hi ha una pel·lícula a la llista "per veure" que em desperta vells records, no he pogut evitar
escriure aquest post. Us proposo compartir primeres vegades cinematogràfiques. O si més no, deixeu-me que us parli de les meves... vanidad de vanidades.

Un dels habitants del meu raconet especial és "BMX Bandits" (aka Los bicivoladores), una pel·lícula australiana sobre uns adolescents fent cabrioles i perseguint lladres en bicicleta. Deuria tenir set o vuit anyets quan la vaig veure i em va semblar meravellós que la sessió contínua ens permetés quedar-nos i veure-la una altra vegada, "movierecord" de rigor inclòs. Segur que no va ser la millor pel·lícula infantil que es va rodar aquell any, però entre totes elles cap sinó aquesta és la que vaig veure el primer cop que vaig anar al cinema. Voldria poder descriure què vaig sentir en entrar a la sala, en apagar-se els llums, en veure les primeres imatges projectades a la pantalla. Voldria parlar de l'efecte de la màgia del cinema en una nena petita. Però sincerament, tot seria fruit de la imaginació: recordo només que vaig xalar com molt poques altres vegades.

[Per cert, que fa uns quants anys vaig trobar els "bicivoladores" a la tele per casualitat i, a part de contrastar les sospites de que la meva fascinació era producte de l'edat, vaig descobrir que una de les bicicletes la muntava una joveníssima Nicole Kidman.]

Una altra primera vegada està associada a "Peter's friends". Aquesta va ser al cinema Maldà, molt abans de que hi fessin obres i es dediqués al Bollywood, quan els seients no eren massa còmodes, a les parets els havia saltat el guix i els dies de pluja hi havia goteres. Va ser una primera vegada conscient i pensada, que va obrir el camí a una altra manera de gaudir del cinema, a escollir el que volia veure sense pensar si agradaria als meus amics, sense preocupar-me de si voldrien anar a veure versions originals o de si els anava bé l'horari. Va ser la primera vegada que vaig anar al cinema sola. Em va agradar molt la sensació de sentir que era allí veient aquella pel·lícula perquè jo i ningú més havia decidit que allò era el que volia fer durant aquelles dues hores. I al costat d'aquesta llibertat, la sensació també d'estar rodejada
d'estranys però alhora sentir-los companys, perquè així com jo ells havien decidit passar aquelles dues hores en aquell precís lloc. No us passa que quan esteu sols a la sala us sentiu més propers a la resta d'espectadors que no quan esteu acompanyats?

[Ara no hi vaig tant sovint, sola, al cinema. Espero que sigui perquè he trobat amics amb qui compartir els gustos i no simplement perquè no hi vaig tant sovint, al cinema. De vegades, però, encara cerco la companyia dels desconeguts.]

Ingmar Bergman 1918 - 2007

Hi ha escriptors, directors de cine o filòsofs que em reconforten, esmorteeixen la meva soledat i omplen la meva ànima de l'alegria de viure. Avui ha mort un d'ells, el cineasta i dramaturg suec Ingmar Bergman. El cert és que no he vist o llegit gaires obres seves, però han sigut suficients perquè formi part del meu Olimp particular. Com tantes altres persones del món, avui al vespre he volgut retre-li un homenatge veient una de les seves pel·lícules, i com no podia ser d'una altra manera he escollit "Det Sjunde inseglet" (El setè segell). Deixeu que transcrigui alguns dels diàlegs:

"Death: Now I see something interesting.
Knight: What do you see?
Death: You are mated on the next move, Antonius Block.
Knight: That's true.
Death: Did you enjoy your reprieve?
Knight: Yes, I did.
Death: I'm happy to hear that. Now I'll be leaving you.
When we meet again, you and your companions'
time will be up.
Knight: And you will divulge your secrets.
Death: I have no secrets.
Knight: So you know nothing.
Death: I have nothing to tell."


"Mia: You don't look so happy.
Antonius Block: No.
Mia: Are you tired?
Antonius Block: Yes. I have boring company.
Mia: You mean your squire?
Antonius Block: No, not him.
Mia: Who do you mean, then?
Antonius Block: Myself."

Però per sobre de tot hi ha la joia de viure, els petits moments que omplen de felicitat la nostra existència:

"Antonius Block: I shall remember this moment: the silence, the twilight, the bowl of strawberries, the bowl of milk. Your faces in the evening light. Mikael asleep, Jof with his lyre. I shall try to remember our talk. I shall carry this memory carefully in my hands as if it were a bowl brimful of fresh milk. It will be a sign to me, and a great sufficiency"

Requiescat in Pace.