Vivre sa vie

La película que os propongo es “Vivre sa vie”, de Jean-Luc Godard. Esta fue una película que me sorprendió muy gratamente, a pesar de los prejuicios que me despertaba Jean-Luc. Por eso mismo, para que estéis en igualdad de condiciones, voy a transmitiros mis prejuicios.

En primer lugar hay que decir que Godard no es simplemente un director. Desde su primera película (“Al final de la escapada”), él es un auteur, con todo lo que ello comporta. De hecho, él pertenece al grupo de gente que inventó la expresión “cine de autor”.

¿Qué implica para él ser un autor? En primer lugar comporta que es un director incapaz de rodar una película de género. Así, si rueda un film noir (“Al final de la escapada”), será una falsa película de cine negro, porque es una película existencialista y sobre los sentimientos. De la misma manera, si rueda un film de ciencia-ficción (“Alphaville”) será una falsa película de ciencia-ficción, porque a otro nivel habla del capitalismo y la moral burguesa como una forma de fascismo, y en último término habla de sentimientos. De la película que nos ocupa os dejo a vosotros decidir que tipo de película parece que es pero luego resulta que no.

Además, como auteur que era y es, siguió la teoría del intelectual comprometido y se hizo... ¡maoísta!, seguramente porque las palabras “revolución” y “cultural” sonaban bien juntas, o algún otro motivo superficial. A finales de los 60 y principios de los 70 formó parte del grupo “Dziga Vertov” de directores comprometidos con el maoísmo, podéis encontrar una caja de DVDs en la tienda del CCCB si os interesa...

Por otra parte es un listo, en el peor sentido del término. Sus películas son improvisadas en buena medida, en particular los diálogos. A veces los va escribiendo “en tiempo real” en pizarras que van leyendo los actores, o incluso llega a susurrárselos fuera del plano. Eso hace que los diálogos de sus películas sean... Peculiares. Y no hablemos de los homenajes, como el cartel de “Jules et Jim”. Ojo al inserto de “La pasión de Juana de Arco” de Dreyer en esta película. Y también ojo con el cuento de Poe que se lee prácticamente entero hacia el final, es importante.

Además de todo eso, es (o era) un salido. Su mujer por aquel entonces, Anna Karina, la protagonista, fue descubierta por Jean-Luc en un anuncio de jabón que ella había hecho con 17 años. Godard, que era diez años mayor que ella, la llamó para hacer una película y el romance se desencadenó. Por cierto, es importante saber que Godard y Anna Karina llevaban ya varios años casados cuando hicieron “Vivre sa vie”.

¿Por qué os recomiendo esta película? Lo hago porque creo que, a pesar de haber sido dirigida por Jean-Luc Godard, es muy buena. Funciona a varios niveles, lo cual es sorprendente para una película fundamentalmente improvisada y llena de experimentación. Anna Karina está maravillosa, mejor que nunca, es el papel de su vida. Su dialogo con la cámara es extraordinario, la mira directamente. Hay que entender que al otro lado está Godard, su marido.

Bueno, os dejo con “Vivre sa vie”, ya no os explico más. Os dejo con unos hermosos planos de cogotes (el protagonista se quejó...) y una historia bastante convencional, o puede que no tanto... Os dejo como ejercicio tratar de leer en positivo mis críticas. Os podría haber escrito una crítica llena de halagos, pero así es más fácil para mí...

El que més ens agrada I - Ciència-ficció

Per donar una mica de vida al blog hem pensat que podríem posar una llista de les 5 pel·lícules que més ens han agradat dintre d'alguna categoria, ja sigui estàndard com la del títol del post (ciència-ficció) o personalitzada per vosaltres (e.g., les 5 pelis que més m'han agradat que tinguin en el títol el nom d'un animal).La idea seria que cada un de nosaltres faci un post amb cinc pel·lícules i la resta ja el criticarem amb els comentaris posant (o no) les pelis que més us hagin agradat en la categoria proposada.

I per començar, deixeu-me que us escrigui les cinc pel·lícules de ciència ficció que més m'han agradat:

• 2001: A Space Odyssey
• Star Wars
• The Empire Strikes Back
• Alien
• Blade Runner

No country for old men

Encara estem en el procés de comentar "Ordet" (no és una pel·lícula fàcil de trobar, i els perquès d'això segurament podrien donar peu a un altre post). En aquest interludi en què esperem que tots nosaltres l'haguem vist, vam decidir anar al cine a veure "No country for old men" dels germans Coen. Com que la gran majoria dels que escrivim en aquest blog, doncs, l'hem vista, m'he decidit a fer-ne-hi una entrada.

El primer que voldria dir és que per mi no és una gran pel·lícula mereixedora de l'oscar en aquesta categoria. Crec que té massa llacunes argumentals, massa coses que passen sense haver-hi cap raó lògica per a què passin. És més aviat un exercici d'estil, tal com va dir l'Esteban. Cada fotograma és esplèndid, tant els dels espectaculars paissatges d'Estats Units com els dels interiors de les tristes cases i motels que van apareixent al llarg de la pel·lícula. Però que una pel·lícula estigui ben feta no vol dir necessariament que sigui bona.

A més a més, el missatge subjacent de la pel·lícula crec que es podia donar sense necessitat de recòrrer a la continua violència que apareix al llarg de tot el metratge, violència que a més ratlla l'absurd. Quin és el missatge? Per mi és constatar que els temps canvien i que certes formes d'actuar no es poden entendre des de l'òptica de persones ja grans, velles, amb poca capacitat d'adaptació als canvis.

Però això no és una crítica negativa de la pel·lícula, jo m'ho vaig passar bé al cinema, crec que val la pena veure-la, especialment en sales de cinema. I realment en Bardem fa una molt bona interpretació de l'assassí mercenari, que per mi és l'autèntic protagonista principal de la pel·lícula, i no pas un de secundari (potser el van nominar en aquesta categoria per així poder-li donar el premi segur?).

Roy Scheider (1932 - 2008)

Avui ha mort Roy Scheider. Segurament no figurarà entre els grans noms del cine i tothom el recordarà pel seu paper de policia a "Jaws", però a mi era un actor que m'agradava molt. Era un d'aquells rostres que omplia la pantalla i feia sentir la seva presència a tota la sala, fes el paper que fes. El que en diuen un secundari de luxe, va estar dues vegades nominat a l'oscar, per "All that Jazz" i "The French Connection", però jo el recordaré sempre en els seus papers de Martin Brody a "Jaws" i de Dr. Heywood Floyd a "2010".

Sempre tindrem les seves pel·lícules.

Ordet

Sembla que em toca a mi acomiadar l'any i estrenar el nou look del blog, així que abans de res desitjar-vos un feliç 2008 ple de pel·lícules, posts i comentaris.

Jo us proposo, i recomano, de veure Ordet (La paraula) de Carl Th. Dreyer. És una pel·lícula que vaig veure a la Filmo ja fa anys (concretament el 24 de maig de 1996, a vegades és útil això de guardar les entrades) i el que més recordo és que el final em va deixar enganxada a la butaca. Ara que últimament parlàvem de finals més o menys rodons, en aquest cas per a mi no hi ha cap dubte, crec que deu haver estat una de les pel·lícules que més m'ha impressionat. Des d'aleshores que no l'he tornada a veure, i ara em ve de gust fer-ho i comprovar com suporta el pas dels (meus) anys. Espero que no sigueu molts els que ja l'hàgiu vista, si és així sempre puc proposar alguna altra cosa.

Prefereixo no dir gaire sobre l'argument. Com moltes de les pel·lícules de Dreyer gira entorn un tema religiós, però no cal tenir cap sentiment d'aquest tipus per entrar-hi i apreciar-la. He vist que a l'imdb hi ha dues entrades amb el mateix nom, la que "hem" de veure és danesa de l'any 1955; més concretament, és aquesta. De debò espero que us agradi.

Stranger Than Fiction

Bueno, ha llegado mi turno de proponer experiencia cinéfila - de hecho, mi turno llegó hace bastante... pero corramos un tupido velo.

Proponer un (re)visionado de las 6 horas de la adapatación de la BBC de Pride&Prejudice era tentador... como también lo era proponer Zu Warriors, para que nos quede a todos claro que es una película horrible y qué es simplemente algo no muy interesante. Entre estos dos extremos, había muchas opciones, pero creo que la mayoría ya habéis visto mis películas favoritas y probablemente ya hemos hablado de ellas, o hemos intentado comunicar el título de alguna por señas a altas horas de la madrugada :P

Total que aquí tenéis los deberes: Stranger Than Fiction ("Más extraño que la ficción" es el título que han usado en Spain, o al menos el que usaron en los Maldà). No diré que ha cambiado mi vida, pero pasé muy buen rato y el argumento es - dentro de las limitaciones de una película bastante "Hollywood" - original. También original el reparto (Will Ferrell, Emma Thompson, Queen Latifah y Dustin Hoffman todos juntos en la misma historia?) Y no me negaréis que el título es atractivo ;)

Espero que paséis un buen rato, y por supuesto, estaré ansiosa aguardando vuestros comentarios!

Ah! Dos últimas advertencia... 1. Por favor! nada de leer resumen del argumento, que os arruina la sorpresa, eh? Y 2. No os confundáis con otra Stranger Than Fiction. Ésta es del 2006, y unas líneas más arriba tenéis listado el reparto...

Viure!

Recentment he vist dues pel·lícules de temàtica similar; les dues m'han parlat del pas del temps, de la mort i del sentit de la vida, de la soledat, de la felicitat, i de molts dels altres interrogants que ens sacsejen de tant en tant. Són "Ikiru/Vivir" d'Akira Kurosawa i "Smultronstället/Fresas Salvajes" d'Ingmar Bergman. Són ben diferents, però les dues m'han impressionat pel torrent d'idees que les inunda i per la força narrativa de les seves imatges. Són dues històries aparentment senzilles, però la seva humanitat traspua a cada escena. Procuraré parlar-ne sense dir-ne res, descriure'n l'essència sense tocar la matèria, transmetre el que n'he tret (que no és necessàriament el que hi havia). Si les heu vistes m'agradaria saber el que vosaltres hi heu trobat.

Kurosawa té un estil més directe; ens explica la història d'un vell funcionari que descobreix alhora que li queden pocs mesos de vida i que no està satisfet de com ha viscut. Es llança desesperadament a buscar la felicitat que creu que mereix, però després d'uns quants fracassos se n'adona que no és quelcom que es pugui trobar, ni molt menys comprar, sinó que la felicitat se l'ha de fer un mateix, i que no és un regal per als dies especials, sinó que està a l'abast de la nostra rutina. La pel·lícula em recorda un conte de Tolstoi que caigué a les meves mans quan era petita i que acabava dient: el moment més important és ara, la persona més important és la que tens al costat i la millor acció és fer una cosa bona per ella.

Bergman, com és habitual en ell, deixa que bona part de l'acció transcorri en el reialme dels somnis, on el protagonista no té més remei que veure la veritat que mentre està conscient pot disfressar de manera racional. Un vell professor emprèn el camí cap a la universitat on es doctorà cinquanta anys enrere per rebre un homenatge. Durant el camí que el porta pels indrets on transcorregué la seva infantesa ens parla del seu passat i dels somnis que recentment l'angoixen. A través també de les converses amb la seva nora, que l'acompanya, i amb els personatges que van trobant, anem descobrint qui és ell realment. Es sent orgullós de com
ha viscut, d'haver contribuït a la ciència, de ser respectat i valorat per tothom i d'haver-se regit per uns principis sòlids. Però va adonant-se que el respecte no és el mateix que l'afecte, i que no hi ha manera de gaudir dels altres i sentir-nos volguts si no permetem que ens "destorbin". Comparteixo el pensament inicial que tots hem estat llançats a aquest món sense demanar-ho, a sobre dotats d'uns instints que ens impulsen a sobreviure, i que potser tot plegat no té cap sentit. Però a partir d'aquí podem escollir entre aïllar-nos o bé interaccionar, fer-nos la vida els uns als altres més agradable, per dir-ho així, i fer accessibles les coses bones que tots tenim, i gaudir de les dels altres.

Si hagués de posar una "tagline" comú a totes dues pel·lícules, em quedaria sense dubtar amb el que diu un bon amic meu: la felicitat és compartir.