Brave New World (Un món feliç)

La única cosa positiva dels eterns retards i les continues avaries de RENFE és que ara tinc molt més temps per llegir i això ha fet que una setmana després d'acabar-me “Pandora al Congo” m'hagi llegit “Un mundo feliz” (ho escric en castellà perquè és la traducció que tenia entre mans).

Què es pot dir d'aquest llibre? Infinitat de coses. Introdueix tants temes diferents i al mateix temps tant profunds que qualsevol d'ells podria donar per llibres i llibres de comentaris. El primer que m'agradaria dir és que el capítol tercer l'he trobat sensacional. Un dels millors texts que he llegit en molt de temps. En ell, l'autor ens explica tres històries simultàniament, que a la vegada introdueixen tres dels personatges de la novel·la i a més a més expliquen el nou sistema de govern mundial. I això ho fa en paràgrafs molt breus que alternativament van explicant cada una de les històries. Ho he trobat un recurs estilístic esplèndid. I per mi el personatge clau d'aquest llibre no és ni en Marx, ni el Salvatge, ni la Lenina, ni en Helmholtz, el més important i per mi més fascinant és en Mustafà Mond, un dels Inspectors Mundials. Com a controlador del nou ordre mundial, ell vetlla per l'estabilitat i la felicitat de tots els éssers, felicitat que passa per la supressió de la ciència, de l'art, de la llibertat de pensament. I en Mustafà es dedica a censurar i castigar tot això a la vegada que ell mateix es descobreix com una persona sensible a l'art i la cultura, un científic eminent en l'antic ordre. Sacrifica la seva felicitat per la felicitat de la resta del món. Tal com diu ell i que constitueix una de les frases que m'han agradat més de tot el llibre:

"What fun it would be," he thought, "if one didn't have to think about happiness!"

El que m'ha fet més angúnia d'aquest llibre és veure com moltes de les coses que es descriuen en ell ja han deixat de ser ciència-ficció per formar part del nostre dia a dia. Deixeu-me citar només dos exemples: el consumisme és el motor de la societat i lligat a això no hi ha la cultura de la reparació (quan alguna cosa es fa malbé, ja no s'arregla sinó que se'n compra una de nova). Com que no vull allargar molt aquesta entrada, voldria escriure algunes de les moltes qüestions que aquest llibre m'ha despertat i que m'agradaria que comentéssiu:

a) La ignorància fa la felicitat? I no només la ignorància sinó també l'infantilisme.

b) Una de les premisses del llibre és que sense estabilitat no hi ha felicitat. Hi esteu d'acord?

c) Lligada amb l'anterior. És possible la manifestació artística sense inestabilitat? Sense passions, sense drames humans o personals?

M'encantaria sentir les vostres veus.

"O wonder!

How many goodly creatures are there here!

How beautious mankind is!

O brave new world,

That has such people in't!"

Shakespeare's The Tempest, Act V, Scene I

Pandora al Congo

Un dels llibres que havia posat en la llista de lectures a fer era "Pandora al Congo" d'Albert Sánchez Piñol i tot just me'l vaig acabar divendres passat. La veritat és que no m'ha agradat i no se molt bé per on començar a explicar perquè. Ja anava predisposat malament a llegir-lo ja que "La pell freda", primera part d'una trilogia que continua amb "Pandora al Congo", no m'havia agradat. I tot i això puc dir, en contra del que pensa la majoria de gent, que "La pell freda" m'ha convençut molt més.

Segurament el tret distintiu que ha fet que aquest llibre no hagi satisfet els meus gustos hagi estat l'extrema pedanteria que es respira a cada pàgina. Sembla que l'autor vulgui escriure frases per la posteritat en tot moment, fent símils i metàfores contínuament que l'únic que fan és vestir el text d'un barroquisme totalment superflu. En canvi, l'aspecte formal que sí que està ben aconseguit és l'estructura narrativa de la novel·la. Està molt ben aconseguit el contrast entre les dues històries, la que transcorre al Congo i la que té lloc al Londres de començament de la 1ª Guerra Mundial. Però malauradament, cap de les dues històries aconsegueix arribar-me a interessar. I per què? Perquè els personatges no tenen gaire profunditat psicològica, no hi ha matisos en les seves accions. Això no te per què ser dolent, però en un llibre que pretén ser una obra literària en majúscules, per mi representa un greu defecte. I a tot això s'ha d'afegir la poca emoció que desperten les accions dels personatges. Les dues històries d'amor presents al llibre, la de Marcus per Amgam i la de Tommy per l'Amgam, que en el fons representen un dels pilars de la novel·la, no tenen cap fonament, ni estan ben explicades i jo com a lector soc incapaç de creure-les, de fer-les meves. La lectura no ha estat capaç de despertar en mi les emocions que s'intenten descriure. Anàlogament, les desventures d'en Tommy per Londres i els seus encontres amb la tortuga Maria Antonieta, que són el contrapunt irònic, no em desperten el més mínim interès. Finalment també podria parlar del gir argumental final, que no és pas original d’aquest llibre i que el que fa, segons el meu parer, és trencar una de les poques virtuts que tenia “La pell freda”: dóna una explicació racional de la novel·la enlloc de deixar-ho tot obert a la interpretació del lector.

Sempre es podrà dir que “Pandora al Congo” és només un llibre d’aventures, de lectura fàcil i ràpida, però l’estil utilitzat i el discurs metaliterari subjacent a les aventures londinenques fan que, com deia abans, aquest llibre pretengui ser un clàssic abans de néixer. Al seu favor puc dir que és interessant la visió de l’esclavatge que ofereix el llibre (els blancs sent esclaus d’una raça desconeguda), el maquiavel·lisme d’algun dels personatges (en Norton) i alguna de les reflexions sobre la vida que ofereix. Però qui vulgui conèixer el Congo colonial o la degradació humana en territori salvatge, que es llegeixi “El cor en les tenebres” de Joseph Conrad. I qui vulgui sentir realment por envers del desconegut que es llegeixi a H.P. Lovecraft.