Viure!

Recentment he vist dues pel·lícules de temàtica similar; les dues m'han parlat del pas del temps, de la mort i del sentit de la vida, de la soledat, de la felicitat, i de molts dels altres interrogants que ens sacsejen de tant en tant. Són "Ikiru/Vivir" d'Akira Kurosawa i "Smultronstället/Fresas Salvajes" d'Ingmar Bergman. Són ben diferents, però les dues m'han impressionat pel torrent d'idees que les inunda i per la força narrativa de les seves imatges. Són dues històries aparentment senzilles, però la seva humanitat traspua a cada escena. Procuraré parlar-ne sense dir-ne res, descriure'n l'essència sense tocar la matèria, transmetre el que n'he tret (que no és necessàriament el que hi havia). Si les heu vistes m'agradaria saber el que vosaltres hi heu trobat.

Kurosawa té un estil més directe; ens explica la història d'un vell funcionari que descobreix alhora que li queden pocs mesos de vida i que no està satisfet de com ha viscut. Es llança desesperadament a buscar la felicitat que creu que mereix, però després d'uns quants fracassos se n'adona que no és quelcom que es pugui trobar, ni molt menys comprar, sinó que la felicitat se l'ha de fer un mateix, i que no és un regal per als dies especials, sinó que està a l'abast de la nostra rutina. La pel·lícula em recorda un conte de Tolstoi que caigué a les meves mans quan era petita i que acabava dient: el moment més important és ara, la persona més important és la que tens al costat i la millor acció és fer una cosa bona per ella.

Bergman, com és habitual en ell, deixa que bona part de l'acció transcorri en el reialme dels somnis, on el protagonista no té més remei que veure la veritat que mentre està conscient pot disfressar de manera racional. Un vell professor emprèn el camí cap a la universitat on es doctorà cinquanta anys enrere per rebre un homenatge. Durant el camí que el porta pels indrets on transcorregué la seva infantesa ens parla del seu passat i dels somnis que recentment l'angoixen. A través també de les converses amb la seva nora, que l'acompanya, i amb els personatges que van trobant, anem descobrint qui és ell realment. Es sent orgullós de com
ha viscut, d'haver contribuït a la ciència, de ser respectat i valorat per tothom i d'haver-se regit per uns principis sòlids. Però va adonant-se que el respecte no és el mateix que l'afecte, i que no hi ha manera de gaudir dels altres i sentir-nos volguts si no permetem que ens "destorbin". Comparteixo el pensament inicial que tots hem estat llançats a aquest món sense demanar-ho, a sobre dotats d'uns instints que ens impulsen a sobreviure, i que potser tot plegat no té cap sentit. Però a partir d'aquí podem escollir entre aïllar-nos o bé interaccionar, fer-nos la vida els uns als altres més agradable, per dir-ho així, i fer accessibles les coses bones que tots tenim, i gaudir de les dels altres.

Si hagués de posar una "tagline" comú a totes dues pel·lícules, em quedaria sense dubtar amb el que diu un bon amic meu: la felicitat és compartir.