diumenge, de setembre 28, 2008

El que més ens agrada IV - Pel·lícules amb Paul Newman

Per no fer la típica necrològica he pensat que el millor era fer una nova entrada de la sèrie "El que més ens agrada" amb la nostra llista de pel·lícules preferides de Paul Newman. He intentat pensar algunes que no fossin de les seves típiques, però no me n'he sortit del tot. Vet aquí les meves cinc:
  • Road to Perdition
  • Nobody's Fool
  • The Sting (El golpe)
  • The Hustler (El Buscavidas)
  • Cat on a Hot Tin Roof

diumenge, de setembre 07, 2008

Lo que más nos gusta III - incluyendo superdetective en hollywood...

Después de mucho pensar... aquí tenéis mi lista de cinco películas. No sé muy bien como describirla... Si os parece (y si no, pues mala suerte), os digo primero las pelis (más o menos en orden alfabético) a ver si adivináis el tema en común:

- Beverly Hills Cop
- Ghostbusters
- Indiana Jones (cualquiera de ellas...)
- Star Wars (cualquiera)
- The good, the bad and the ugly (o "Il buono, il brutto, il cattivo", y entonces iría en otra posición)

¿Ideas? No es que todas (más o menos) tienen secuelas (mmm.... aquí hay algo para una futura listita :) Una pista: lee un título, cierra los ojos e intenta visualizar la peli, ¿qué oyes?

Exacto! y cantando la cancioncita el resto de la tarde... Pues eso: "cinco películas con tema principal difícil de olvidar (excluyendo musicales)"

Au, espero que os haya gustado!

dijous, d’agost 21, 2008

Un coeur en hiver, Claude Sautet

A l'espera de veure "Vivre sa vie" i mentre busco dues pel·lícules més amb nom de ciutat al títol per completar la meva llista, m'he decidit a continuar donant vida al blog. I la idea és comentar pel·lícules que hagi vist, ja sigui al cinema o a casa. Us animeu a participar-hi?

I he triat començar amb la que vaig veure ahir al vespre: "Un coeur en hiver" amb Daniel Auteuil, Emmanuelle Béart i André Dussollier. Però crec que el personatge principal no és cap d'ells sinó que és la música, la música per a violí de Ravel que Camille interpreta al llarg de la pel·lícula. Tot s'articula al voltant del seu violí i la peculiar relació que s'estableix entre ella, la seva parella i el company de feina d'ell: Stéphane, el lutier interpretat per Daniel Auteuil. I aquest és l'altre gran protagonista del film. Un geni per fer i arreglar violins, per apreciar les més subtils dissonàncies en la música, però aparentment incapaç d'estimar a ningú.

No explicaré res més de la trama per si algú la vol veure (espero no haver "spoilejat" res amb el dit fins ara.....), però si que m'agradaria fer alguns comentaris. No acabo d'entendre com una persona capaç d'estimar tant la música com l'Stéphane no pot arribar a estimar a les persones, per mi les dues coses són dues cares de la mateixa moneda: un cor sensible. Potser és que reprimeix la seva sensibilitat per evitar lligar-se amb ningú i així estalviar-se els patiments i els petits problemes que a la llarga sempre apareixen en les relacions? I finalment m'encanta el personatge de la llibretera amiga de l'Stéphane, no surt massa però les seves mirades són molt expressives i ajuda a entendre aquest misteri que és el lutier amb un cor permanentment a l'hivern.

És una pel·lícula lenta, ritme adient per la història que s'explica, molt centrada en els diàlegs. A mi m'ha agradat raonablement però perquè la música m'encanta i els personatges complexes com l'Stéphane em fascinen. A qui no li agradin aquestes coses, millor que no la miri perquè s'avorrirà.

dilluns, d’agost 18, 2008

El que més ens agrada II - Pel·lícules amb nom de ciutat al títol

Com veieu, i com potser podíeu imaginar, jo escullo la varietat "categoria personalitzada". Aquí va la meva llista, que seria una altra si hagués escollit "pel·lícules on una ciutat és també protagonista" o bé "pel·lícules amb nom de ciutat o de barri de ciutat al títol" (ai! quina ràbia no poder incloure Superdetective en Hollywood...):
  • Casablanca
  • Der Himmel über Berlin
  • Morte a Venezia
  • Roma, città aperta
  • The Philadelphia story

(Un dia d'aquests afegiré les de ciència ficció, és que me'n falta una...)

dijous, d’agost 14, 2008

Vivre sa vie

La película que os propongo es “Vivre sa vie”, de Jean-Luc Godard. Esta fue una película que me sorprendió muy gratamente, a pesar de los prejuicios que me despertaba Jean-Luc. Por eso mismo, para que estéis en igualdad de condiciones, voy a transmitiros mis prejuicios.

En primer lugar hay que decir que Godard no es simplemente un director. Desde su primera película (“Al final de la escapada”), él es un auteur, con todo lo que ello comporta. De hecho, él pertenece al grupo de gente que inventó la expresión “cine de autor”.

¿Qué implica para él ser un autor? En primer lugar comporta que es un director incapaz de rodar una película de género. Así, si rueda un film noir (“Al final de la escapada”), será una falsa película de cine negro, porque es una película existencialista y sobre los sentimientos. De la misma manera, si rueda un film de ciencia-ficción (“Alphaville”) será una falsa película de ciencia-ficción, porque a otro nivel habla del capitalismo y la moral burguesa como una forma de fascismo, y en último término habla de sentimientos. De la película que nos ocupa os dejo a vosotros decidir que tipo de película parece que es pero luego resulta que no.

Además, como auteur que era y es, siguió la teoría del intelectual comprometido y se hizo... ¡maoísta!, seguramente porque las palabras “revolución” y “cultural” sonaban bien juntas, o algún otro motivo superficial. A finales de los 60 y principios de los 70 formó parte del grupo “Dziga Vertov” de directores comprometidos con el maoísmo, podéis encontrar una caja de DVDs en la tienda del CCCB si os interesa...

Por otra parte es un listo, en el peor sentido del término. Sus películas son improvisadas en buena medida, en particular los diálogos. A veces los va escribiendo “en tiempo real” en pizarras que van leyendo los actores, o incluso llega a susurrárselos fuera del plano. Eso hace que los diálogos de sus películas sean... Peculiares. Y no hablemos de los homenajes, como el cartel de “Jules et Jim”. Ojo al inserto de “La pasión de Juana de Arco” de Dreyer en esta película. Y también ojo con el cuento de Poe que se lee prácticamente entero hacia el final, es importante.

Además de todo eso, es (o era) un salido. Su mujer por aquel entonces, Anna Karina, la protagonista, fue descubierta por Jean-Luc en un anuncio de jabón que ella había hecho con 17 años. Godard, que era diez años mayor que ella, la llamó para hacer una película y el romance se desencadenó. Por cierto, es importante saber que Godard y Anna Karina llevaban ya varios años casados cuando hicieron “Vivre sa vie”.

¿Por qué os recomiendo esta película? Lo hago porque creo que, a pesar de haber sido dirigida por Jean-Luc Godard, es muy buena. Funciona a varios niveles, lo cual es sorprendente para una película fundamentalmente improvisada y llena de experimentación. Anna Karina está maravillosa, mejor que nunca, es el papel de su vida. Su dialogo con la cámara es extraordinario, la mira directamente. Hay que entender que al otro lado está Godard, su marido.

Bueno, os dejo con “Vivre sa vie”, ya no os explico más. Os dejo con unos hermosos planos de cogotes (el protagonista se quejó...) y una historia bastante convencional, o puede que no tanto... Os dejo como ejercicio tratar de leer en positivo mis críticas. Os podría haber escrito una crítica llena de halagos, pero así es más fácil para mí...

diumenge, d’agost 10, 2008

El que més ens agrada I - Ciència-ficció


Per donar una mica de vida al blog hem pensat que podríem posar una llista de les 5 pel·lícules que més ens han agradat dintre d'alguna categoria, ja sigui estàndard com la del títol del post (ciència-ficció) o personalitzada per vosaltres (e.g., les 5 pelis que més m'han agradat que tinguin en el títol el nom d'un animal).La idea seria que cada un de nosaltres faci un post amb cinc pel·lícules i la resta ja el criticarem amb els comentaris posant (o no) les pelis que més us hagin agradat en la categoria proposada.

I per començar, deixeu-me que us escrigui les cinc pel·lícules de ciència ficció que més m'han agradat:
  • 2001: A Space Odyssey
  • Star Wars
  • The Empire Strikes Back
  • Alien
  • Blade Runner

dissabte, de març 01, 2008

No country for old men

Encara estem en el procés de comentar "Ordet" (no és una pel·lícula fàcil de trobar, i els perquès d'això segurament podrien donar peu a un altre post). En aquest interludi en què esperem que tots nosaltres l'haguem vist, vam decidir anar al cine a veure "No country for old men" dels germans Coen. Com que la gran majoria dels que escrivim en aquest blog, doncs, l'hem vista, m'he decidit a fer-ne-hi una entrada.

El primer que voldria dir és que per mi no és una gran pel·lícula mereixedora de l'oscar en aquesta categoria. Crec que té massa llacunes argumentals, massa coses que passen sense haver-hi cap raó lògica per a què passin. És més aviat un exercici d'estil, tal com va dir l'Esteban. Cada fotograma és esplèndid, tant els dels espectaculars paissatges d'Estats Units com els dels interiors de les tristes cases i motels que van apareixent al llarg de la pel·lícula. Però que una pel·lícula estigui ben feta no vol dir necessariament que sigui bona.

A més a més, el missatge subjacent de la pel·lícula crec que es podia donar sense necessitat de recòrrer a la continua violència que apareix al llarg de tot el metratge, violència que a més ratlla l'absurd. Quin és el missatge? Per mi és constatar que els temps canvien i que certes formes d'actuar no es poden entendre des de l'òptica de persones ja grans, velles, amb poca capacitat d'adaptació als canvis.

Però això no és una crítica negativa de la pel·lícula, jo m'ho vaig passar bé al cinema, crec que val la pena veure-la, especialment en sales de cinema. I realment en Bardem fa una molt bona interpretació de l'assassí mercenari, que per mi és l'autèntic protagonista principal de la pel·lícula, i no pas un de secundari (potser el van nominar en aquesta categoria per així poder-li donar el premi segur?).

dilluns, de febrer 11, 2008

Roy Scheider (1932 - 2008)

Avui ha mort Roy Scheider. Segurament no figurarà entre els grans noms del cine i tothom el recordarà pel seu paper de policia a "Jaws", però a mi era un actor que m'agradava molt. Era un d'aquells rostres que omplia la pantalla i feia sentir la seva presència a tota la sala, fes el paper que fes. El que en diuen un secundari de luxe, va estar dues vegades nominat a l'oscar, per "All that Jazz" i "The French Connection", però jo el recordaré sempre en els seus papers de Martin Brody a "Jaws" i de Dr. Heywood Floyd a "2010".

Sempre tindrem les seves pel·lícules.