Ordet

Sembla que em toca a mi acomiadar l'any i estrenar el nou look del blog, així que abans de res desitjar-vos un feliç 2008 ple de pel·lícules, posts i comentaris.

Jo us proposo, i recomano, de veure Ordet (La paraula) de Carl Th. Dreyer. És una pel·lícula que vaig veure a la Filmo ja fa anys (concretament el 24 de maig de 1996, a vegades és útil això de guardar les entrades) i el que més recordo és que el final em va deixar enganxada a la butaca. Ara que últimament parlàvem de finals més o menys rodons, en aquest cas per a mi no hi ha cap dubte, crec que deu haver estat una de les pel·lícules que més m'ha impressionat. Des d'aleshores que no l'he tornada a veure, i ara em ve de gust fer-ho i comprovar com suporta el pas dels (meus) anys. Espero que no sigueu molts els que ja l'hàgiu vista, si és així sempre puc proposar alguna altra cosa.

Prefereixo no dir gaire sobre l'argument. Com moltes de les pel·lícules de Dreyer gira entorn un tema religiós, però no cal tenir cap sentiment d'aquest tipus per entrar-hi i apreciar-la. He vist que a l'imdb hi ha dues entrades amb el mateix nom, la que "hem" de veure és danesa de l'any 1955; més concretament, és aquesta. De debò espero que us agradi.

Stranger Than Fiction

Bueno, ha llegado mi turno de proponer experiencia cinéfila - de hecho, mi turno llegó hace bastante... pero corramos un tupido velo.

Proponer un (re)visionado de las 6 horas de la adapatación de la BBC de Pride&Prejudice era tentador... como también lo era proponer Zu Warriors, para que nos quede a todos claro que es una película horrible y qué es simplemente algo no muy interesante. Entre estos dos extremos, había muchas opciones, pero creo que la mayoría ya habéis visto mis películas favoritas y probablemente ya hemos hablado de ellas, o hemos intentado comunicar el título de alguna por señas a altas horas de la madrugada :P

Total que aquí tenéis los deberes: Stranger Than Fiction ("Más extraño que la ficción" es el título que han usado en Spain, o al menos el que usaron en los Maldà). No diré que ha cambiado mi vida, pero pasé muy buen rato y el argumento es - dentro de las limitaciones de una película bastante "Hollywood" - original. También original el reparto (Will Ferrell, Emma Thompson, Queen Latifah y Dustin Hoffman todos juntos en la misma historia?) Y no me negaréis que el título es atractivo ;)

Espero que paséis un buen rato, y por supuesto, estaré ansiosa aguardando vuestros comentarios!

Ah! Dos últimas advertencia... 1. Por favor! nada de leer resumen del argumento, que os arruina la sorpresa, eh? Y 2. No os confundáis con otra Stranger Than Fiction. Ésta es del 2006, y unas líneas más arriba tenéis listado el reparto...

Viure!

Recentment he vist dues pel·lícules de temàtica similar; les dues m'han parlat del pas del temps, de la mort i del sentit de la vida, de la soledat, de la felicitat, i de molts dels altres interrogants que ens sacsejen de tant en tant. Són "Ikiru/Vivir" d'Akira Kurosawa i "Smultronstället/Fresas Salvajes" d'Ingmar Bergman. Són ben diferents, però les dues m'han impressionat pel torrent d'idees que les inunda i per la força narrativa de les seves imatges. Són dues històries aparentment senzilles, però la seva humanitat traspua a cada escena. Procuraré parlar-ne sense dir-ne res, descriure'n l'essència sense tocar la matèria, transmetre el que n'he tret (que no és necessàriament el que hi havia). Si les heu vistes m'agradaria saber el que vosaltres hi heu trobat.

Kurosawa té un estil més directe; ens explica la història d'un vell funcionari que descobreix alhora que li queden pocs mesos de vida i que no està satisfet de com ha viscut. Es llança desesperadament a buscar la felicitat que creu que mereix, però després d'uns quants fracassos se n'adona que no és quelcom que es pugui trobar, ni molt menys comprar, sinó que la felicitat se l'ha de fer un mateix, i que no és un regal per als dies especials, sinó que està a l'abast de la nostra rutina. La pel·lícula em recorda un conte de Tolstoi que caigué a les meves mans quan era petita i que acabava dient: el moment més important és ara, la persona més important és la que tens al costat i la millor acció és fer una cosa bona per ella.

Bergman, com és habitual en ell, deixa que bona part de l'acció transcorri en el reialme dels somnis, on el protagonista no té més remei que veure la veritat que mentre està conscient pot disfressar de manera racional. Un vell professor emprèn el camí cap a la universitat on es doctorà cinquanta anys enrere per rebre un homenatge. Durant el camí que el porta pels indrets on transcorregué la seva infantesa ens parla del seu passat i dels somnis que recentment l'angoixen. A través també de les converses amb la seva nora, que l'acompanya, i amb els personatges que van trobant, anem descobrint qui és ell realment. Es sent orgullós de com
ha viscut, d'haver contribuït a la ciència, de ser respectat i valorat per tothom i d'haver-se regit per uns principis sòlids. Però va adonant-se que el respecte no és el mateix que l'afecte, i que no hi ha manera de gaudir dels altres i sentir-nos volguts si no permetem que ens "destorbin". Comparteixo el pensament inicial que tots hem estat llançats a aquest món sense demanar-ho, a sobre dotats d'uns instints que ens impulsen a sobreviure, i que potser tot plegat no té cap sentit. Però a partir d'aquí podem escollir entre aïllar-nos o bé interaccionar, fer-nos la vida els uns als altres més agradable, per dir-ho així, i fer accessibles les coses bones que tots tenim, i gaudir de les dels altres.

Si hagués de posar una "tagline" comú a totes dues pel·lícules, em quedaria sense dubtar amb el que diu un bon amic meu: la felicitat és compartir.

Primeres vegades

Crec que tots tenim un raconet a la memòria que l'ocupen algunes pel·lícules que mai no entraran a cap top 100, quan no és que ratllen la mediocritat, però en les que no obstant pensem amb afecte perquè han estat referents d'una època de la nostra vida. Fa un temps que s'ha apoderat de mi una mena de nostàlgia pel temps i les emocions passades, i com que hi ha una pel·lícula a la llista "per veure" que em desperta vells records, no he pogut evitar
escriure aquest post. Us proposo compartir primeres vegades cinematogràfiques. O si més no, deixeu-me que us parli de les meves... vanidad de vanidades.

Un dels habitants del meu raconet especial és "BMX Bandits" (aka Los bicivoladores), una pel·lícula australiana sobre uns adolescents fent cabrioles i perseguint lladres en bicicleta. Deuria tenir set o vuit anyets quan la vaig veure i em va semblar meravellós que la sessió contínua ens permetés quedar-nos i veure-la una altra vegada, "movierecord" de rigor inclòs. Segur que no va ser la millor pel·lícula infantil que es va rodar aquell any, però entre totes elles cap sinó aquesta és la que vaig veure el primer cop que vaig anar al cinema. Voldria poder descriure què vaig sentir en entrar a la sala, en apagar-se els llums, en veure les primeres imatges projectades a la pantalla. Voldria parlar de l'efecte de la màgia del cinema en una nena petita. Però sincerament, tot seria fruit de la imaginació: recordo només que vaig xalar com molt poques altres vegades.

[Per cert, que fa uns quants anys vaig trobar els "bicivoladores" a la tele per casualitat i, a part de contrastar les sospites de que la meva fascinació era producte de l'edat, vaig descobrir que una de les bicicletes la muntava una joveníssima Nicole Kidman.]

Una altra primera vegada està associada a "Peter's friends". Aquesta va ser al cinema Maldà, molt abans de que hi fessin obres i es dediqués al Bollywood, quan els seients no eren massa còmodes, a les parets els havia saltat el guix i els dies de pluja hi havia goteres. Va ser una primera vegada conscient i pensada, que va obrir el camí a una altra manera de gaudir del cinema, a escollir el que volia veure sense pensar si agradaria als meus amics, sense preocupar-me de si voldrien anar a veure versions originals o de si els anava bé l'horari. Va ser la primera vegada que vaig anar al cinema sola. Em va agradar molt la sensació de sentir que era allí veient aquella pel·lícula perquè jo i ningú més havia decidit que allò era el que volia fer durant aquelles dues hores. I al costat d'aquesta llibertat, la sensació també d'estar rodejada
d'estranys però alhora sentir-los companys, perquè així com jo ells havien decidit passar aquelles dues hores en aquell precís lloc. No us passa que quan esteu sols a la sala us sentiu més propers a la resta d'espectadors que no quan esteu acompanyats?

[Ara no hi vaig tant sovint, sola, al cinema. Espero que sigui perquè he trobat amics amb qui compartir els gustos i no simplement perquè no hi vaig tant sovint, al cinema. De vegades, però, encara cerco la companyia dels desconeguts.]

Ingmar Bergman 1918 - 2007

Hi ha escriptors, directors de cine o filòsofs que em reconforten, esmorteeixen la meva soledat i omplen la meva ànima de l'alegria de viure. Avui ha mort un d'ells, el cineasta i dramaturg suec Ingmar Bergman. El cert és que no he vist o llegit gaires obres seves, però han sigut suficients perquè formi part del meu Olimp particular. Com tantes altres persones del món, avui al vespre he volgut retre-li un homenatge veient una de les seves pel·lícules, i com no podia ser d'una altra manera he escollit "Det Sjunde inseglet" (El setè segell). Deixeu que transcrigui alguns dels diàlegs:

"Death: Now I see something interesting.
Knight: What do you see?
Death: You are mated on the next move, Antonius Block.
Knight: That's true.
Death: Did you enjoy your reprieve?
Knight: Yes, I did.
Death: I'm happy to hear that. Now I'll be leaving you.
When we meet again, you and your companions'
time will be up.
Knight: And you will divulge your secrets.
Death: I have no secrets.
Knight: So you know nothing.
Death: I have nothing to tell."


"Mia: You don't look so happy.
Antonius Block: No.
Mia: Are you tired?
Antonius Block: Yes. I have boring company.
Mia: You mean your squire?
Antonius Block: No, not him.
Mia: Who do you mean, then?
Antonius Block: Myself."

Però per sobre de tot hi ha la joia de viure, els petits moments que omplen de felicitat la nostra existència:

"Antonius Block: I shall remember this moment: the silence, the twilight, the bowl of strawberries, the bowl of milk. Your faces in the evening light. Mikael asleep, Jof with his lyre. I shall try to remember our talk. I shall carry this memory carefully in my hands as if it were a bowl brimful of fresh milk. It will be a sign to me, and a great sufficiency"

Requiescat in Pace.

La Jetée

Hola a todos!!!

Bueno... desde la última pelicula propuesta ya ha pasado un cierto tiempo... y creo que es a mi a quien le toca proponer la nueva pelicula... asi que espero que os guste mi elección y que disfruteis con ella...

La pelicula que propongo es "La Jetée" de Chris Marker.

Bueno, os hare una pequeña anotación sobre los datos de este magnifico cortometraje!! La pelicula dirigida por Chris Marker, es francesa, realizada en 1962 y tiene una duración de 28 minutos. Se trata más que de una pelicula de una fotonovela, esta rodada en su totalidad en blanco y negro, y su genero podriamos decir claramente que es la ciencia-ficción.

La verdad es que es una pelicula que a influenciado mucho posteriormente, por ejemplo, la pelicula de "12 Monos" de Terry Gilliam esta basada en ella.

Y sobre el argumento no os contaré nada... la veis y ya opinareis... je,je,je..

Espero que os guste a todos, porque yo la considero una obra de arte... para mi es espectacular.. (pero no por tener unos grandes efectos especiales...je,je,je)... Bueno, a disfrutar....

RAT

Katharine Hepburn

Ahir, 12 de maig, va fer cent anys del naixement d'aquesta gran actriu. No podia deixar passar aquesta ocasió per retre-li un petit homenatge des d'aquest racó de cinema.

Des d'aquí la meva admiració per la seva obra.

Sant Jordi

Al final de "Manhattan", el personatge interpretat per Woody Allen es pregunta perquè val la pena viure... :

"Well, all right, why is life worth living?
That's a very good question.

Well, there are certain things, I guess,
that make it worthwhile.

Like what?

OK... for me...

Ooh, I would say Groucho Marx,
to name one thing.

And Willie Mays.

And... the second movement
of the Jupiter Symphony.

And... Louis Armstrong's
recording of Potato Head Blues.

Swedish movies, naturally.

Sentimental Education by Flaubert.

Marlon Brando, Frank Sinatra.

Those incredible
apples and pears by Canne.

The crabs at Sam Wo's.

Tracy's face."

I jo afegiria: el dia de Sant Jordi.

Feliç diada !!

A Funny Thing Happened on the Way to the Forum (Golfus de Roma)

Ja fa més d'un mes que vam proposar la primer pel·lícula per veure i crec que ara ja tocava presentar el títol de la segona. I l'atzar va fer que em toqués a mi triar, així que he decidit que podriem veure "A Funny Thing Happened on the Way to the Forum", una comèdia musical que no para d'embolicar-se des de que comença. Sempre és molt difícil dir aquest tipus de coses, però gairebé us puc garantir el riure durant tota l'estona, especialment si no la veieu sols ;-). El cert és que la vaig veure el divendres, així que estaré esperant frisós els vostres comentaris.

Espero que la disfruteu tant com jo !

Brave New World (Un món feliç)

La única cosa positiva dels eterns retards i les continues avaries de RENFE és que ara tinc molt més temps per llegir i això ha fet que una setmana després d'acabar-me “Pandora al Congo” m'hagi llegit “Un mundo feliz” (ho escric en castellà perquè és la traducció que tenia entre mans).

Què es pot dir d'aquest llibre? Infinitat de coses. Introdueix tants temes diferents i al mateix temps tant profunds que qualsevol d'ells podria donar per llibres i llibres de comentaris. El primer que m'agradaria dir és que el capítol tercer l'he trobat sensacional. Un dels millors texts que he llegit en molt de temps. En ell, l'autor ens explica tres històries simultàniament, que a la vegada introdueixen tres dels personatges de la novel·la i a més a més expliquen el nou sistema de govern mundial. I això ho fa en paràgrafs molt breus que alternativament van explicant cada una de les històries. Ho he trobat un recurs estilístic esplèndid. I per mi el personatge clau d'aquest llibre no és ni en Marx, ni el Salvatge, ni la Lenina, ni en Helmholtz, el més important i per mi més fascinant és en Mustafà Mond, un dels Inspectors Mundials. Com a controlador del nou ordre mundial, ell vetlla per l'estabilitat i la felicitat de tots els éssers, felicitat que passa per la supressió de la ciència, de l'art, de la llibertat de pensament. I en Mustafà es dedica a censurar i castigar tot això a la vegada que ell mateix es descobreix com una persona sensible a l'art i la cultura, un científic eminent en l'antic ordre. Sacrifica la seva felicitat per la felicitat de la resta del món. Tal com diu ell i que constitueix una de les frases que m'han agradat més de tot el llibre:

"What fun it would be," he thought, "if one didn't have to think about happiness!"

El que m'ha fet més angúnia d'aquest llibre és veure com moltes de les coses que es descriuen en ell ja han deixat de ser ciència-ficció per formar part del nostre dia a dia. Deixeu-me citar només dos exemples: el consumisme és el motor de la societat i lligat a això no hi ha la cultura de la reparació (quan alguna cosa es fa malbé, ja no s'arregla sinó que se'n compra una de nova). Com que no vull allargar molt aquesta entrada, voldria escriure algunes de les moltes qüestions que aquest llibre m'ha despertat i que m'agradaria que comentéssiu:

a) La ignorància fa la felicitat? I no només la ignorància sinó també l'infantilisme.

b) Una de les premisses del llibre és que sense estabilitat no hi ha felicitat. Hi esteu d'acord?

c) Lligada amb l'anterior. És possible la manifestació artística sense inestabilitat? Sense passions, sense drames humans o personals?

M'encantaria sentir les vostres veus.

"O wonder!

How many goodly creatures are there here!

How beautious mankind is!

O brave new world,

That has such people in't!"

Shakespeare's The Tempest, Act V, Scene I

Pandora al Congo

Un dels llibres que havia posat en la llista de lectures a fer era "Pandora al Congo" d'Albert Sánchez Piñol i tot just me'l vaig acabar divendres passat. La veritat és que no m'ha agradat i no se molt bé per on començar a explicar perquè. Ja anava predisposat malament a llegir-lo ja que "La pell freda", primera part d'una trilogia que continua amb "Pandora al Congo", no m'havia agradat. I tot i això puc dir, en contra del que pensa la majoria de gent, que "La pell freda" m'ha convençut molt més.

Segurament el tret distintiu que ha fet que aquest llibre no hagi satisfet els meus gustos hagi estat l'extrema pedanteria que es respira a cada pàgina. Sembla que l'autor vulgui escriure frases per la posteritat en tot moment, fent símils i metàfores contínuament que l'únic que fan és vestir el text d'un barroquisme totalment superflu. En canvi, l'aspecte formal que sí que està ben aconseguit és l'estructura narrativa de la novel·la. Està molt ben aconseguit el contrast entre les dues històries, la que transcorre al Congo i la que té lloc al Londres de començament de la 1ª Guerra Mundial. Però malauradament, cap de les dues històries aconsegueix arribar-me a interessar. I per què? Perquè els personatges no tenen gaire profunditat psicològica, no hi ha matisos en les seves accions. Això no te per què ser dolent, però en un llibre que pretén ser una obra literària en majúscules, per mi representa un greu defecte. I a tot això s'ha d'afegir la poca emoció que desperten les accions dels personatges. Les dues històries d'amor presents al llibre, la de Marcus per Amgam i la de Tommy per l'Amgam, que en el fons representen un dels pilars de la novel·la, no tenen cap fonament, ni estan ben explicades i jo com a lector soc incapaç de creure-les, de fer-les meves. La lectura no ha estat capaç de despertar en mi les emocions que s'intenten descriure. Anàlogament, les desventures d'en Tommy per Londres i els seus encontres amb la tortuga Maria Antonieta, que són el contrapunt irònic, no em desperten el més mínim interès. Finalment també podria parlar del gir argumental final, que no és pas original d’aquest llibre i que el que fa, segons el meu parer, és trencar una de les poques virtuts que tenia “La pell freda”: dóna una explicació racional de la novel·la enlloc de deixar-ho tot obert a la interpretació del lector.

Sempre es podrà dir que “Pandora al Congo” és només un llibre d’aventures, de lectura fàcil i ràpida, però l’estil utilitzat i el discurs metaliterari subjacent a les aventures londinenques fan que, com deia abans, aquest llibre pretengui ser un clàssic abans de néixer. Al seu favor puc dir que és interessant la visió de l’esclavatge que ofereix el llibre (els blancs sent esclaus d’una raça desconeguda), el maquiavel·lisme d’algun dels personatges (en Norton) i alguna de les reflexions sobre la vida que ofereix. Però qui vulgui conèixer el Congo colonial o la degradació humana en territori salvatge, que es llegeixi “El cor en les tenebres” de Joseph Conrad. I qui vulgui sentir realment por envers del desconegut que es llegeixi a H.P. Lovecraft.

I la primera pel·lícula és....

Ólvídate de Mi! (Eternal sunshine of the spotless mind) de Michel Gondry amb Jim Carrey, Kate Winslet, Elijah Wood, Kirsten Dunst i Mark Ruffalo entre altres

Segur que molts de naltros ja l'hem vist, però ja veureu com ens dóna per fer molts comentaris!

Traduccions?

Com podeu veure, a la dreta hi ha una primera llista de pel·lícules i llibres per comentar. I mentre la feia, m'ha entrat el dubte sobre quin títol havia de posar: l'original o la traducció que es va posar aquí? En alguns casos coincideix, però amb altres les traduccions poden ser fruit de criteris purament comercials. De moment, en la llista hi ha una mica de tot, però jo soc del parer que el millor és posar el títol original, ja sigui anglès, castellà, suec o coreà. Què en penseu?

Cinema i literatura

Benvinguts !

De tant en tant proposarem alguna pel·lícula per veure o algún llibre per llegir, per tal de comentar-los i passar-nos-ho bé amb una de les nostres aficions preferides. I per què no, potser fins i tot aprendrem una mica de cinema i una mica de literatura, i per tant també aprendrem alguna cosa de nosaltres mateixos, ja que l'art no és res més que el mirall de les nostres fantasies, pors, desitjos i inquietuds.

Que comenci la sessió !