Perque aquests dues? Perque tinc l'impressio que el public té tendència a oblidar que Kurosawa no es va dedicar tota la seva vida al jidai geki (Rashomon, Akahige, Ran, Kagemusha, El castell de l'aranya...), ni al chambara ( Yojimbo, Sanjuro, els 7 samurais, la llegenda del gran judo...) ni a l'onirisme refinat (dodeskaden) sino que va ser també un neorrealista a la japonesa i que la denuncia social va ser un tema recurrent en la seva cinematografia.
L'altre interès d'aquesta seleccio és de caire gairebé mitoman: ambdues ténen gairebé el mateix repartiment, ambdues comparteixen tàndem protagonista (en papers radicalment diferents, pero) i context (el Tokio derrotat i sense llei de la postguerra). Aquest doblet mostra a més com ja desde el començament de la seva carrera Kurosawa va demostrar ser un animalet de costums: sempre va treballar amb els mateixos equip i actors (modul Mifune després d'"Akahige"...pero bé, Kurosawa, que era un animalet de costums ja es va procurar un substitut satisfactori en Tatsuya Nakadai amb qui va repetir cumplidament).
Primera pel li: "Yoidore tenshi" (1948) o "El angel borracho": qui hagi llegit el relat de com Kurosawa va detectar el potencial de Mifune (que es postulava com a fotograf a can Toho) en un càsting al qual Mifune havia assitit per error, no es podrà estar d'experimentar un cert goig quasi infantil i cinèfil en veure la prestacio elèctrica de Mifune en la seva PRIMERA col laboracio amb "l'Emperador". No us perdeu el jazz a la japonesa i les femmes fatals. A més, el Takashi Kimura ho broda i no es deixa robar un sol plà pel Mifune: cosa fina. Hom pensa: aquest parell estaven fets l'un per l'altre!!!
La resta és esperrucament, desesperacio i obviament humanisme (no deien que l'Akira era un humanista, doncs si volieu humanisme una garrafa i mitja). No us diré res de l'argument...
Segona pel li: "Nora inu " (1949) o "perro rabioso"
Repetim parella. Tret d'aixo, he confessar la meva feblesa pel vestit de cuti, la gorra blanca, l'actitud de noi fiable i el perfil d'actor de kabuki del Toshiro Mifune. El Takashi Kimura ja està en mode sensei estil "7 samurais" fent la viu viu. Seqüència memorable: la persecucio del final. Observacions friquis:
- fixeu-vos en la manera de correr del Toshiro Mifune: estil entrenament d'Aikido (salvant les distàncies, l'Steven Seagal corre com el Toshiro Mifune).
- Si us fixeu bé, hi ha un moment a la peli on surt un figurant que no és ni més ni menys...que l'espadassi taciturn de "Els 7 samurais"!!!
Objeccions: el final: hom diria que algu a can Toho li va dir a en Kurosawa que més li valia no anar a sac.
Potser no son les millors pel licules de Kurosawa, pero son molt entretingudes (a mi m'agraden, vaja).
Salut i PEL LICULES!!!
(excuseu els errors ortogràfics...treballo amb un teclat francès).
