Hi ha escriptors, directors de cine o filòsofs que em reconforten, esmorteeixen la meva soledat i omplen la meva ànima de l'alegria de viure. Avui ha mort un d'ells, el cineasta i dramaturg suec Ingmar Bergman. El cert és que no he vist o llegit gaires obres seves, però han sigut suficients perquè formi part del meu Olimp particular. Com tantes altres persones del món, avui al vespre he volgut retre-li un homenatge veient una de les seves pel·lícules, i com no podia ser d'una altra manera he escollit "Det Sjunde inseglet" (El setè segell). Deixeu que transcrigui alguns dels diàlegs:
"Death: Now I see something interesting.
Knight: What do you see?
Death: You are mated on the next move, Antonius Block.
Knight: That's true.
Death: Did you enjoy your reprieve?
Knight: Yes, I did.
Death: I'm happy to hear that. Now I'll be leaving you.
When we meet again, you and your companions'
time will be up.
Knight: And you will divulge your secrets.
Death: I have no secrets.
Knight: So you know nothing.
Death: I have nothing to tell."
"Mia: You don't look so happy.
Antonius Block: No.
Mia: Are you tired?
Antonius Block: Yes. I have boring company.
Mia: You mean your squire?
Antonius Block: No, not him.
Mia: Who do you mean, then?
Antonius Block: Myself."
Però per sobre de tot hi ha la joia de viure, els petits moments que omplen de felicitat la nostra existència:
"Antonius Block: I shall remember this moment: the silence, the twilight, the bowl of strawberries, the bowl of milk. Your faces in the evening light. Mikael asleep, Jof with his lyre. I shall try to remember our talk. I shall carry this memory carefully in my hands as if it were a bowl brimful of fresh milk. It will be a sign to me, and a great sufficiency"
Requiescat in Pace.
Knight: What do you see?
Death: You are mated on the next move, Antonius Block.
Knight: That's true.
Death: Did you enjoy your reprieve?
Knight: Yes, I did.
Death: I'm happy to hear that. Now I'll be leaving you.
When we meet again, you and your companions'
time will be up.
Knight: And you will divulge your secrets.
Death: I have no secrets.
Knight: So you know nothing.
Death: I have nothing to tell."
"Mia: You don't look so happy.
Antonius Block: No.
Mia: Are you tired?
Antonius Block: Yes. I have boring company.
Mia: You mean your squire?
Antonius Block: No, not him.
Mia: Who do you mean, then?
Antonius Block: Myself."
Però per sobre de tot hi ha la joia de viure, els petits moments que omplen de felicitat la nostra existència:
"Antonius Block: I shall remember this moment: the silence, the twilight, the bowl of strawberries, the bowl of milk. Your faces in the evening light. Mikael asleep, Jof with his lyre. I shall try to remember our talk. I shall carry this memory carefully in my hands as if it were a bowl brimful of fresh milk. It will be a sign to me, and a great sufficiency"
Requiescat in Pace.
3 comentaris:
Alguna cosa em deia que quan obrís el bloglines hi trobaria un nou post en aquest blog... ;-)
La meva història amb Bergman ha tingut alts i baixos, o si parlem cronològicament, baixos i alts. La inflexió la va causar la combinació d'unes quantes nits solitàries i la generositat d'un amic que em va regalar diverses de les seves pel·lícules. En particular, Fanny i Alexander em van fer molta companyia fa cosa d'un any, quan després de sopar anava veient el món a través dels seus ulls. (M'agrada força el visionat "per fascicles", a vegades és com si la pel·lícula durés diversos dies i te l'emportessis una mica a tot arreu; però compte que no qualsevol cinta ho resisteix.)
Jo, en canvi, prefereixo veure les pel·lícules d'una tirada. M'agrada submergir-me completament en la història que m'expliquen, que el meu món desaparegui i només quedi la ficció de la pantalla.
I per si la mort de Bergman no fos suficient, avui s'ha sabut que el mateix dia va morir Michelangelo Antonioni. Déu n'hi do. D'Antonioni no puc escriure cap entrada perquè només he vist "La notte".
Sort que sempre tindrem les seves obres.
Quan era petita estava inmersa en el món d'Alexander i ara sempre que la veig recordo tot el que em passava pel cap... Potser no és la millor de les seves películes, però a mi encara em porta en un altre món que de tant en tant m'agrada recordar... El tros del truc per "bufar" els canelabres és tot un mite a casa meva... amb quina família he hagut de créixer.. :-)
Publica un comentari a l'entrada