Ólvídate de Mi! (Eternal sunshine of the spotless mind) de Michel Gondry amb Jim Carrey, Kate Winslet, Elijah Wood, Kirsten Dunst i Mark Ruffalo entre altres
Segur que molts de naltros ja l'hem vist, però ja veureu com ens dóna per fer molts comentaris!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
13 comentaris:
La vaig veure ahir...
Em va encantar!
Estic impacient per llegir els vostres comentaris...
Salut!
Ja he vist la pel·lícula i el primer comentari que puc posar és que m'ha agradat. És una història d'amor gens convencional i molt ben interpretada tant pels protagonistes principals com pels secundaris. En aquest sentit m'ha agradat molt especialment l'actor que fa de doctor Howard (Tom Wilkinson), crec que en els pocs moments que surt és capaç d'expressar tota la complexa trama emocional que amaga el seu personatge (que no explico aquí per no sabotejar la peli a qui encara no l'hagi vist :-P).
I naturalment, un pot treure dues lectures més a part de la història amorosa. Per un costat hi ha la reflexió sobre la importància del passat en les nostres vides. El doctor Howard es dedica a esborrar trossos seleccionats de la memòria dels seus pacients, trossos que pertanyen als moments tristos, desagradables i depriments de la seves vides. Però moltes vegades això també implica esborrar records que són agradables i en certa manera això és el que veiem en la pel·lícula. I aquí el personatge de Joel es rebel·la contra el tractament i vol conservar el seu passat. Però jo crec que a part d'intentar conservar records agradables, la memòria dels moments difícils és necessària per poder madurar en la vida, per poder relativitzar els mals moments i per tant, per ajudar-nos a ser més feliços cada dia que passa.
Per un altre costat, la segona lectura que es pot treure de la peli és la clàssica reflexió sobre gaudir el moment o actuar pensant en les conseqüències futures. Així, al principi veiem com Clementine és una dona totalment impulsiva i que es preocupa de viure amb plenitud cada instant, mentre que Joel sempre es preocupa del que passarà: si es trencarà el gel, que demà ha d'anar a treballar... No m'hi posaré en aquest debat però si que m'agradaria recordar un fragment del diàleg, cap al final, on els papers s'inverteixen:
Clementine: This is it, Joel. It's going to be gone soon.
Joel: I know.
Clementine: What do we do?
Joel: Enjoy it.
I no podia acabar el meu comentari/anàlisi sense una menció al que és per mi una de les frases més brillants de tot el guió:
Joel: Constantly talking isn't necessarily communicating.
Aquesta és una de les meves obsessions: ser capaç de comunicar-me amb la gent que m'envolta, especialment amb els meus amics i amb aquelles persones que d'una manera o una altra m'estimo. I en el fons, el cinema és totalment subjectiu i potser només veiem allò que ja duem a dins.
eiippp...
Yo intentare ver la peli otra vez (ya la vi en el cine en su momento) entre esta semana y la que viene (si con un poco de suerte la tienen en el videoclub de aqui).
A ver que cosas puedo anyadir a los comentarios de pere, q dan mucho que pensar...
Asi q hasta pronto, espero!
Com que en el seu temps vaig veure-la "a pèl" (sense subtítols) prefereixo revisitar-la abans d'afegir cap comentari. [A veure si la tornen ja, que el qui l'ha agafat de la biblioteca s'ho està prenent amb calma.] Només volia dir que estoy en ello i que espero poder dir-hi la meva en algun moment proper.
De totes maneres, el comentari d'en Pere m'ha donat per a pensar una mica. Per a mi una de les conseqüències d'esborrar la memòria és que ens torna més innocents. Per exemple, si algú ha sofert en una història amorosa, la propera vegada tendirà a ser més prudent, no es refiarà tant de l'altre, evitarà donar-ho tot fins que no n'estigui ben segur, perquè sap que pot fer molt de mal. Esborrar el record de la primera història seria també esborrar la prudència i el recel que ha generat, i per tant tornar-se a enamorar com si fos la primera vegada. Esborrar ens faria potser ser més vulnerables, però també potser implicar-nos més.
More soon, hopefully.
(Com és que mai no encerto el word verification a la primera? Serà que necessito ulleres?)
Al comentari de l'Anna m'agradaria afegir alguna cosa més, però m'ho reservo per quan més gent hagi vist la pel·lícula.
Per cert, jo ja porto ulleres però també em costa moltíssim encertar el word verification a la primera..... :-P
Per fi van tornar el dvd a la biblioteca i vaig veure la pel·lícula aquest cap de setmana. Hi ha algunes coses que voldria comentar però que ara mateix serien un "plot spoiler", com diuen, així que potser me les reservo de moment (i per tant les acabaré oblidant, jeje). Una cosa curiosa que em va passar és que estava ben convençuda de que el final era "al revés", suposo perquè després de veure-la el primer cop vam estar parlant de quin final ens convencia més i amb el temps la meva memòria ha decidit independitzar-se. Bé, així va ser sorpresa :-)
PS Maleït word verification! aquest cop estava segura que l'havia encertat.
Ja l'he tornat a veure! Com la Maite ja l'havia vist al cine, però no l'havia tornat a veure.
No m'ha importat gens repetir-la. No sé que posar la veritat, crec que m'agrada com reflecteix amb només algunes escenes la seva història d'amor, només amb moments íntims en que queda molt ben descrit ho diferents que són els personatges i el que s'aporten un a l'altre.
Estic dacord amb el Pere que cada record tan bo o dolent ens serveix per madurar i que a vegades si voldries oblidar alguna part de la teva vida també implicaria borrar les parts bones d'aquesta. A vegades a mi també m'han agafat ganes d'esborrar alguns moments, però crec que som el cúmul de totes les experiències i decissions que hem pres i que ja no seria jo mateixa.
Potser la relació entre l'enfermera i el doctor no està prou elavorada, però també crec que és una part important de la pel.lícula arran de la seva decisió.
Vaig a dinar :-) Ens veiem
Ja m'he llegit els vostres comentaris!! Havia començat amb el del Pere però no l'havia acabat... Anna, crec que és molt tendre el que dius però em declino més amb la mirada del Pere... Sobretot, pq hem de ser naltros els que decidim si la relació val la pena per donar-ho tot... No només parlo de relacions sentimentals si no de qualsevol relació...
Que bé! cada cop som més els que l'hem vista!
Estic molt d'acord amb tu Isabel quan dius que amb molt poques escenes ens mostra la seva història d'amor. I comparteixo la idea de que la relació entre la infermera i el doctor no està gaire elaborada, però no creus que això és absolutament necessari perquè el final de la peli tingui sentit?
També penso que el que diu l'Anna és molt tendre, però també hem de mirar l'altre cara de la moneda. També podríem oblidar aquelles coses que han fet mal a les persones que estimem i tornar-ho a fer. I això seria molt dur. Ens convertiríem en una mena de Peter Pan.
Per cert Anna, ens explicaràs el teu final alternatiu? Tinc molta curiositat :-)
Bé, doncs aquí va el final que jo "recordava". Estava convençuda que al final de tot de la pel·lícula, quan el Joel i la Clem descobreixen que ja havien estat junts i escolten tot el que havien arribat a dir l'un de l'altre, decidien separar-se enlloc de "tornar-ho" a intentar. La veritat és que em vaig sorprendre bastant quan em vaig adonar de que el final no era tan fatalista. No crec però que aquest final alternatiu encaixi millor amb la pel·lícula (no sé ben bé d'on el vaig treure), sobretot després d'haver-la vist per segona vegada. Potser no sóc tan entusiasta en la meva valoració com la resta de vosaltres. Trobo que és una història ben pensada i ben explicada, amb el tradicional "crear tensió, alliberar tensió" que tan bé funciona, i que com a tal, dient-ho potser massa secament, proporciona una estona agradable. Però hi ha alguna cosa que fa que no acabem de connectar, la pel·lícula i jo, i crec que és que no em dóna res que em pugui endur a casa. Vull dir que al final no acabo de veure què n'haig de treure de tota la història, a part de l'entreteniment de tarda de dissabte que va proporcionar. Tampoc sé si hi havia res més que això, segurament el director tampoc no pretenia fer grans reflexions ni repartir res entre el públic, en tot cas donar peu a que la gent fes les reflexions a casa, com ara aquí. Almenys aquesta va ser la meva impressió.
Molt encertada per cert la observació de que no es tracta només d'evitar que ens facin mal, sino d'intentar no fer-ne. De fet, últimament això darrer em preocupa força més.
Doncs a mi sí que em va donar que pensar... i sobretot el final..
El fet de saber que hi ha moltes possibilitats de que puguis arribar a "odiar" a una persona i no perdre l'esperança de que no serà així...
Bueno, potser va ser pq la vaig veure sola al cine i per mi quan faig això la pel·lícula me la faig més meva... No penseu que no m'agrada anar al cine ben acompanyada... però perdo una mica d'intimitat la veritat :-)
Bueno, espero que la gent segueixi opinant... però toca pensar en la següent pel.lícula... no? :-)
Doncs aquesta setmana a la revista Nature Neuroscience ha aparegut una noticia que podria perfectament ser la llavor de la clínica del Dr. Howard: l'esborrat selectiu de memòria
És fascinant el que som capaços de fer ! (per bo i per dolent...)
Publica un comentari a l'entrada