Què es pot dir d'aquest llibre? Infinitat de coses. Introdueix tants temes diferents i al mateix temps tant profunds que qualsevol d'ells podria donar per llibres i llibres de comentaris. El primer que m'agradaria dir és que el capítol tercer l'he trobat sensacional. Un dels millors texts que he llegit en molt de temps. En ell, l'autor ens explica tres històries simultàniament, que a la vegada introdueixen tres dels personatges de la novel·la i a més a més expliquen el nou sistema de govern mundial. I això ho fa en paràgrafs molt breus que alternativament van explicant cada una de les històries. Ho he trobat un recurs estilístic esplèndid. I per mi el personatge clau d'aquest llibre no és ni en Marx, ni el Salvatge, ni la Lenina, ni en Helmholtz, el més important i per mi més fascinant és en Mustafà Mond, un dels Inspectors Mundials. Com a controlador del nou ordre mundial, ell vetlla per l'estabilitat i la felicitat de tots els éssers, felicitat que passa per la supressió de la ciència, de l'art, de la llibertat de pensament. I en Mustafà es dedica a censurar i castigar tot això a la vegada que ell mateix es descobreix com una persona sensible a l'art i la cultura, un científic eminent en l'antic ordre. Sacrifica la seva felicitat per la felicitat de la resta del món. Tal com diu ell i que constitueix una de les frases que m'han agradat més de tot el llibre:
"What fun it would be," he thought, "if one didn't have to think about happiness!"
El que m'ha fet més angúnia d'aquest llibre és veure com moltes de les coses que es descriuen en ell ja han deixat de ser ciència-ficció per formar part del nostre dia a dia. Deixeu-me citar només dos exemples: el consumisme és el motor de la societat i lligat a això no hi ha la cultura de la reparació (quan alguna cosa es fa malbé, ja no s'arregla sinó que se'n compra una de nova). Com que no vull allargar molt aquesta entrada, voldria escriure algunes de les moltes qüestions que aquest llibre m'ha despertat i que m'agradaria que comentéssiu:
a) La ignorància fa la felicitat? I no només la ignorància sinó també l'infantilisme.
b) Una de les premisses del llibre és que sense estabilitat no hi ha felicitat. Hi esteu d'acord?
c) Lligada amb l'anterior. És possible la manifestació artística sense inestabilitat? Sense passions, sense drames humans o personals?
M'encantaria sentir les vostres veus.
- "O wonder!
- How many goodly creatures are there here!
- How beautious mankind is!
- O brave new world,
- That has such people in't!"
Shakespeare's The Tempest, Act V, Scene I
7 comentaris:
Jo vaig llegir el llibre fa poc i em va agradar molt. Coincideixo amb el Pere en que l'inspector Mond és un personatge clau que és el que dóna sentit a tota la història... és a dir, la controvèrsia entre felicitat i emocions. Una societat que ha eliminat totes les emocions, tota inestabilitat, totes les passions, totes les sensibilitats... i en alguns sentits, tan propera a la nostra. Una altra de les característiques del món feliç és que ningú envelleix, tothom és jove i atractiu fins a la mort.. hmmm... no us sona?? És més barat fabricar de nou que arreglar... no us sona??
Sobre les teves preguntes, no, jo crec que no hi ha art si no hi ha passió, i no hi ha passió si no hi ha inestabilitat (por?, dolor?, excitació?, eufòria?, per mi cal que hi hagi alguna d'aquestes coses en l'art...). I el problema és, crec, la manera com s'entén la felicitat en el món feliç. Una felicitat basada en la lleugeresa, en la superficialitat, en la no implicació emocional en res del que fas... no és la felicitat com jo l'entenc.
Apa, salut!
Jo també soc del parer que la manifestació artística neix de l'emotivitat desbocada i que per tant necessita de l'inestabilitat. I coincideixo amb el fet d'entendre la felicitat d'una manera diferent a la del llibre, però no se si estic d'acord amb el fet que la felicitat del món feliç està basada en la lleugeresa i la superficialitat. Evidentment, hi ha molt d'això, però no creus que és la conseqüència i no pas la causa d'aquesta felicitat? Per mi la base d'aquesta felicitat és el condicionament al que sotmeten als éssers vius des de que encara són embrions fins que ja són nadons. Això crea una societat dividida en classes i sense cap necessitat que no estigui coberta. I potser el que és més important: també els condicionen perquè cada individu estigui satisfet sent membre de la seva classe. I per mi, això és el que porta a la lleugeresa i la superficilitat.
Hola... después de mucho tiempo sin participar, vengo a poner una nota de discordia! (no podía ser que estuvieramos todos de acuerdo tanto rato :)
Pues eso, tengo que decir que a mí 'Un mundo feliz' no me gustó... quiero decir, que no disfruté leyéndolo. La verdad es que me puso de muy mal humor!! Y ahora os explico las razones... que tienen que ver más con la 'forma' que con el 'contenido'.
Sí que es verdad que plantea muchas preguntas interesantes, pero de una manera que me subleva...
Todo el tiempo mientras leía el libro tuve la sensación de que el autor había preparado el escenario, había forzado las situaciones, para llevarme al final de la historia. No había opciones. Los personajes no tenían "libertad" de acción - y no me refiero a su falta de capacidad de ser libres dentro de la historia! Total, que hacia el final de la historia todos me parecían simplemente recursos estilísticos que el señor Huxley estaba utilizando para demostrarme algo.
Me diréis que en realidad en todas las obras de ficción - 'novelas' - pasa lo mismo. El autor decide. Pero hay maneras y maneras. Quiero decir, que yo prefiero un poco más de sutileza cuando leo una novela.
Y he aquí la clave de mi disgusto: 'un mundo feliz' no me parece una historia interesante que puede o no, llevar a plantearte preguntas. La historia está completamente al servicio de las ideas que Huxley quería exponer. Como esas típicas fábulas - que si la liebre y la tortuga, etc - que siempre me han sacado de quicio. Prefiero que me expliquen la lección directamente, gracias, y no que me la intenten colar disfrazándola de cuento.
Total que eso, habría preferido que A. Huxley escribiera algo tipo ensayo a que disfrara su discurso - que no voy a negar que es muy interesante - de novela.
Así que como novela, en mi opinión, 'un mundo feliz' está sobrevalorada. Yo personalmente prefiero directamente o una exposición clara de ideas o una historia que me resulte más "creíble" - no sé si me explico. A medias no me convence. Y aquí termino mi queja.
Lo malo de todo esto es que puedo ser muy tozuda, y con el rebote que pillé me temo que pasé de reflexionar acerca de las preguntas que supongo que A. Huxley quería que me planteara. Así que gracias Pere por hacerme pensar un poco... :P
Quería aprovechar para comentar un poco tus preguntas finales y eso, pero se me ha hecho muy tarde... a ver si en unos días me vuelvo a pasar por aquí en un plan más filosófico y menos protestón...
Hola !
Estoy de acuerdo contigo en el hecho de que los personajes no tienen libertad de acción al final, pero para mi esto es algo más que un recurso estilístico. Es una consecuencia de la propia historia que cuenta: los personajes són totalmente previsibles, sin ningún tipo de profundidad psicológica que les pueda llevar a realizar actos complejos. Si no fueran así, todos los personajes de la novela serian Inspectores Mundiales y entonces te quedas precisamente sin novela. En cierto modo podríamos decir que el contenido que el autor quiere expresar es el que dicta la forma.
Por otro lado, también se podría arguir que el autor quiere que sobretodo destaquen las ideas que expone y que no quiere que ningún personaje tenga suficiente entidad como para eclipsar esas ideas. Y esto liga con lo que decías de que no te gustan las fábulas. A mi, en cambio, sí que me gusta que me cuenten un cuento para de él sacar la lección. Y aquí también se podria pensar en términos puramente "comerciales": cómo puede hacer llegar mejor sus temores al público? Con una novela o con un ensayo? No es que no me gusten los ensayos (mi libro de cabecera és uno) pero creo que se puede afirmar que tienen un público más reducido.
Pero estoy de acuerdo contigo que la historia quizá no es demasiado creible, sobretodo en la segunda mitad de la novela en la que aparece el "salvaje". Todo es mas forzado, pero no por ello dejó de gustarme el conjunto.
Espero que vuelvas pronto por el blog ! :)
Hola!
Estic completament d'acord amb la frase d'en Pere "el consumisme és el motor de la societat i lligat a això no hi ha la cultura de la reparació (quan alguna cosa es fa malbé, ja no s'arregla sinó que se'n compra una de nova)" i en què això ja no és ciència-ficció. M'ha sobtat aquesta frase perquè fa poc vaig estar llegint comentaris d'alemanys sobre la caiguda del mur, alemanys dels dos costats. I una de les crítiques dels alemanys occidentals envers els orientals era precisament aquesta, que preferien arreglar les coses en lloc d'aconseguir-ne de noves. Així que no només ja no és ciència ficció, sinó que la cultura de la reparació està en davallada evident.
Heu llegit "Farenheit 451"?
Mónica
Benvinguda al blog Mónica !
El cert és que sí que he llegit "Farenheit 451" però fa tant de temps que ja no recordo res apart de l'argument general. Estaria molt bé rellegir-lo i de pas comentar-lo. Fins i tot podríem fer el complet i a la vegada que comentem el llibre també podríem parlar de la pel·lícula basada en el llibre dirigida per Truffaut. Pot resultar interessant.
I ja per completar la "trilogia" només ens quedaria "1984" d'Orwell que també podríem acarar a diverses pelis, però penso principalment en "Brazil" de Terry Gilliam.
Ens animem? :)
Jo m'apunto a revisionar Fahrenheit 451 (no m'atreveixo a prometre a rellegir, que porta més temps). Com diu un amic meu, "you can never have too much Truffaut". De la primera i única vegada que la vaig veure (Maite, vam anar juntes al Mélies, no?) encara recordo perfectament les imatges del foc devorant llibres i més llibres, i sobretot l'última escena, el petit contrapunt d'esperança. Ni que sigui perquè recordo més de l'una que de l'altre, aquest és un dels casos en què he gaudit més de la pel·lícula que del llibre (que segur que me'l va regalar la Maite, ho acabo de comprovar - mira no és tan llarg com pensava).
També em sembla bona combinació 1984-Brazil. El llibre el vaig llegir fa un parell d'anys i em va resultar esfereïdor el retrat que fa de la manipulació i el control. No puc deixar de preguntar-me a quanta manipulació estem sotmesos en la nostre aparent llibertat. Un aspecte que em va agradar és la sensació de "no hope" que queda al final (no perquè m'agradi que no hi hagi esperança, al contrari, sinó perquè a vegades costa de creure que n'hi hagi i vaig trobar que era una bona reflexió a fer).
I ja que m'he posat a comentar llibres, us parlaré d'un descobriment de no fa massa que he retrobat per la prestatgeria mentre buscava el Fahrenheit, i que també està relacionat amb els anteriors d'alguna manera (també és un cas de "no hope" per a la humanitat). Potser el coneixereu. És un llibre que es titula "La guerra de les salamandres" (de fet, no sé si està traduït al català, al castellà crec que sí) de l'escriptor txec Karel Capek. Està escrit als anys 30 però em va sorprendre molt la manera tan acurada que té de tractar temes actuals com la globalització i aquesta mena d'actitud despreocupada que tenim les persones quan hi ha un problema que ens afecta a tots en general però a cap de nosaltres en particular (ie, canvi climàtic). I a part de tot això, és un llibre francament divertit.
Publica un comentari a l'entrada