Un dels llibres que havia posat en la llista de lectures a fer era "Pandora al Congo" d'Albert Sánchez Piñol i tot just me'l vaig acabar divendres passat. La veritat és que no m'ha agradat i no se molt bé per on començar a explicar perquè. Ja anava predisposat malament a llegir-lo ja que "La pell freda", primera part d'una trilogia que continua amb "Pandora al Congo", no m'havia agradat. I tot i això puc dir, en contra del que pensa la majoria de gent, que "La pell freda" m'ha convençut molt més.
Segurament el tret distintiu que ha fet que aquest llibre no hagi satisfet els meus gustos hagi estat l'extrema pedanteria que es respira a cada pàgina. Sembla que l'autor vulgui escriure frases per la posteritat en tot moment, fent símils i metàfores contínuament que l'únic que fan és vestir el text d'un barroquisme totalment superflu. En canvi, l'aspecte formal que sí que està ben aconseguit és l'estructura narrativa de la novel·la. Està molt ben aconseguit el contrast entre les dues històries, la que transcorre al Congo i la que té lloc al Londres de començament de la 1ª Guerra Mundial. Però malauradament, cap de les dues històries aconsegueix arribar-me a interessar. I per què? Perquè els personatges no tenen gaire profunditat psicològica, no hi ha matisos en les seves accions. Això no te per què ser dolent, però en un llibre que pretén ser una obra literària en majúscules, per mi representa un greu defecte. I a tot això s'ha d'afegir la poca emoció que desperten les accions dels personatges. Les dues històries d'amor presents al llibre, la de Marcus per Amgam i la de Tommy per l'Amgam, que en el fons representen un dels pilars de la novel·la, no tenen cap fonament, ni estan ben explicades i jo com a lector soc incapaç de creure-les, de fer-les meves. La lectura no ha estat capaç de despertar en mi les emocions que s'intenten descriure. Anàlogament, les desventures d'en Tommy per Londres i els seus encontres amb la tortuga Maria Antonieta, que són el contrapunt irònic, no em desperten el més mínim interès. Finalment també podria parlar del gir argumental final, que no és pas original d’aquest llibre i que el que fa, segons el meu parer, és trencar una de les poques virtuts que tenia “La pell freda”: dóna una explicació racional de la novel·la enlloc de deixar-ho tot obert a la interpretació del lector.
Sempre es podrà dir que “Pandora al Congo” és només un llibre d’aventures, de lectura fàcil i ràpida, però l’estil utilitzat i el discurs metaliterari subjacent a les aventures londinenques fan que, com deia abans, aquest llibre pretengui ser un clàssic abans de néixer. Al seu favor puc dir que és interessant la visió de l’esclavatge que ofereix el llibre (els blancs sent esclaus d’una raça desconeguda), el maquiavel·lisme d’algun dels personatges (en Norton) i alguna de les reflexions sobre la vida que ofereix. Però qui vulgui conèixer el Congo colonial o la degradació humana en territori salvatge, que es llegeixi “El cor en les tenebres” de Joseph Conrad. I qui vulgui sentir realment por envers del desconegut que es llegeixi a H.P. Lovecraft.
1 comentari:
Hola Pere!
Bueno, yo no he leido el libro este de la Pandora, pero despues de leer tus comentarios, me parece que no me gustara, asi que me temo q no me lo voy a leer... Espero q tengas mas suerte con la proxima lectura.
Ahora mismo he empezado un libro que me ha dejado mi company de despacho, se titula 'not the end of the worl'... ya os dire que tal (solo llevo dos capitulos!).
Y cuando te leas the catcher in the rye o brave new world, pues ya contribuire, q esos si que me los he leido!
Publica un comentari a l'entrada