Ja fa més d'un mes que vam proposar la primer pel·lícula per veure i crec que ara ja tocava presentar el títol de la segona. I l'atzar va fer que em toqués a mi triar, així que he decidit que podriem veure "A Funny Thing Happened on the Way to the Forum", una comèdia musical que no para d'embolicar-se des de que comença. Sempre és molt difícil dir aquest tipus de coses, però gairebé us puc garantir el riure durant tota l'estona, especialment si no la veieu sols ;-). El cert és que la vaig veure el divendres, així que estaré esperant frisós els vostres comentaris.
Espero que la disfruteu tant com jo !
Espero que la disfruteu tant com jo !
9 comentaris:
Jo l'acabo de veure i l'he trobada força entretinguda. Des de bon principi ens deixa clara les seves intencions, "a comedy tonight", i les compleix al peu de la lletra. La història es lliga i es deslliga cada vegada de manera més inversemblant, i per si de cas ens ho torna a recordar al final "moral, tomorrow, comedy, tonight". No crec que ens doni peu a les reflexions que va generar l'"eternal sunshine" :-)
De tot plegat, hi ha un parell de cosetes amb les que em quedo. Una és l'entranyable aparició de Buster Keaton, i l'altra és la breu però surrealista escena de la sauna.
Jo no només destacaria la impagable presència de Buster Keaton, sinó també la de l'entrenyable Michael Crawford, el Frank de "N'hi ha que neixen estrellats". El cert és que gairebé ja somreia només de veure'l en pantalla :-).
He revisitat l'escena de la sauna perquè ja no m'enrecordava i he pensat que igual és quelcom més que una escena surrealista. No heu pensat que podia ser una mofa del nogensmenys surrealista (per dir-ho d'alguna manera) Calígula?
És cert que aquesta pel·lícula no pot donar el mateix joc que l'anterior, però podríem reconduir la discussió i parlar, per exemple, de la còmedia en general, o del musical. Avui en dia crec que encara es fan bons musicals, però no teniu la sensació que les bones comedies escassegen? I la pel·lícula que estem comentant no només és un musical sinó també una comedia que és un no parar des del començament. Amb pel·lícules com aquesta diria que gairebé és impossible no anar-se'n a dormir amb un somriure als llavis. I em costa pensar en alguna comedia recent que em produexi aquesta sensació. Serà un problema d'edat? :-P
Últimament també penso que tinc un problema amb l'edat (relacionat amb les pel·lícules, vull dir - dels altres també en tinc). Cada cop em costa més anar al cinema i sortir amb una sensació de satisfacció. Moltes vegades surto dient-me (o dient al altres) "sí, ha estat bé, era entretinguda, l'argument estava ben muntat, etc" però recordo que quan era més jove sortia sovint amb una mena d'eufòria interior que ara rarament experimento. Potser és que abans escollia millor les pel·lícules, però també crec que hi ha un factor temporal, perquè revisitant els causants de velles emocions ara trobo que no n'hi havia per a tant. També em passa amb altres coses, els llibres, el amors, fins i tot els teoremes. En puc apreciar la bondat igual o més que abans, però s'ho han de currar molt més per arribar-me al cor. Ara, això sí, quan hi arriben, hi arriben de debò :-) Si a algú li passa el mateix que ho digui, que em sentiré més acompanyada.
Tornant a temes més prosaics, a mi la presència del Michael Crawford també em va retornar a els vells temps on esperava frisosa que fessin el "n'hi ha que neixen estrellats", m'encantava!
De les comèdies que he vist últimament, la que m'ha arrencat rialles més sinceres ha estat Little Miss Sunshine, i d'entre les de tots els temps, recordo haver-me recargolat literalment de riure el primer cop que vaig veure Some like it hot (tcc Ningú no és perfecte, tcc Con faldas y a lo loco, as you wish), i també amb moltes pel·lícules de l'Erns Lubistch. Crec que moltes de les comèdies que es fan actualment son un seguit de gags més o menys fàcils, i això és com tenir un munt de perles, que són boniques, però sense fil no pot lluir el collaret.
PS A Ernst Lubitsch li he canviat una mica el nom.
Aquesta metàfora del collaret la trobo fantàstica ! M'atreveria a dir, però, que molts dels gags de les pelis d'avui no arribarien mai a la categoria de perles bòniques...
Coincideixo amb tu en dir que la última comèdia que m'ha fer riure més ha sigut "Little miss sunshine". Una comèdia divertida, intel·ligent, fins i tot crítica, i a sobre, fantàsticament interpretada. Jo en general, soc de riure difícil, per tant em resulta complicat esmentar comèdies que realment m'hagin fet riure de debò, però hi ha un director que quan s'ho proposa ho aconsegueix: Woody Allen. És cert que les seves últimes còmedies són bastant fluixetes, però que me'n dieu per exemple, de "Deconstructing Harry"? Per mi, absolutament memorable. I segur que tots podriem posar més exemples.
I agafant el fil del "problema de l'edat", haig de dir que a mi també em passa que cada cop costa més que digui que una pel·lícula o un llibre m'ha agradat. Com diu l'Anna, puc sortir satisfet de la sala de cine, però sense aquesta "eufòria" interior. I jo crec que és una qüestió de maduresa i experiència. Ja tenim a les nostres espatlles moltes vivències que volguem o no ens han anat modelant com a persones, i emocions que abans potser només veiem en una pantalla o en un full, ara les hem viscut, les coneixem de primera mà, sabem que se sent vivint-les. Crec que això fa que, almenys en el meu cas, busquem més realisme, històries més properes. Perquè en el fons, a part d'entretenir-nos, volem deixar d'estar sols i trobar aquelles persones que s'emocionin, que sentin com nosaltres. Per això també penso que allò que ara entra en els nostres cors, entra ben endins i roman allà escalfant-nos amb la seva tendra calidesa.
Igual llego un poco tarde, pero...
Vi la peli hara unas dos semanas (otra vez, porque ya la habia visto, pero hace muchos muchos anyos...).
Me ha hecho mas gracia esta vez que en el pasado. Igual es por lo que estabais comentando, acerca de que las comedias hoy en dia no terminan de convencer. Es muy agradable que te hagan reir de verdad, no que tengas que esforzarte por encontrar el chiste. O simplemente sonreir por lo absurdo de la historia. Todo el asunto del sudor de yegua, y el pobre hombre vestido de novia fallecida...
Hoy en dia parece que no terminan de acertar -especialmente en hollywood. Los tipicos recursos son chistes faciles, y situaciones en las que el pobre personaje principal queda completamente ridiculizado (en plan "algo pasa con mary") que - lo siento mucho - no terminan de emocionarme. Les falta algo, no se exactamente que. A lo mejor es que nos se arriesgan lo suficiente?
De hecho, de las ultimas comedias que he visto, la compararia con "kung fu sion/kung fu hustle". Ya se, ya se... un poco raro, quiza? Pero tienen de hecho muchas cosas en comun. Situaciones absurdas, personajes muy extremos, y por supuesto, delirantes numeros musicales. Salvando el triste doblaje al castellano, "kung fu sion" fue la mejor comedia que habia visto en el cine en mucho tiempo (por si no la habeis visto, ahi va la recomendacion).
En resumen: no dire que "A funny thing happened..." es mi comedia favorita (prefiero "some like it hot", o "la fiera de mi ninya/bringing up baby"), pero desde luego tiene muchos buenos momentos (incluidas todas las apariciones de B. Keaton).
Para terminar, querria comentar una cosa mas... No es precisamente lo mas importante de la pelicula, pero los titulos de credito me parecen absolutamente geniales, en serio. Personalmente me gusta quedarme unos momentos saboreando o reflexionando las ultimas impresiones de la pelicula. Esto no siempre es posible - mala costumbre en t.v. de cortar los titulos de credito, tu padre que cambia de cadena porque la peli ya ha terminado, o tus amigos que estan impacientes por dejar el cine. De cualquier forma, para mi el "final" no viene hasta que de verdad no queda nada por ver, y en este caso, encontre que la pelicula estaba muy bien terminada.
M'afegeixo a l'últim comentari de Maite sobre els crèdits finals. I no només perqué puguin ser dignes de veure, sinó també perqué la banda sonora no acaba fins a l'últim crèdit. I especialment amb les pel·lícules que m'han agradat, hi ha un altre motiu per veure tots els crèdits: el respecte i l'admiració per tots els membres de l'equip (centenars) que han fet possible la cinta, i no només els directors i actors.
Salut !
Quanta raó teniu! A mi també m'encanten els títols de crèdit i em fa molta ràbia la mutilació que en fan a la tele, que a vegades no dóna temps ni de saber qui eren els secundaris. Avui en dia sembla que no són tan treballats com "abans" (tornem-hi, ja no res és com abans al cinema), tot i que aquesta afirmació només està basada en el fet que quasi totes les pel·lícules que recordo que tenien uns títols de crèdit "currats" tenen ja uns quants decenis (Delicatessen i alguns Almodóvars són el més recent que recordo així de cop). A vegades no cal que siguin molt artístics, però si la combinació imatge-música-lletra dóna en el clau no en n'adonem i la pel·lícula ja ens ha atrapat (em refereixo sobretot als del principi, és clar). I en el pitjor dels casos, quan són només tirallongues de lletres blanques sobre un fons negre i ni tan sols la música està ben triada, igualment em quedo fins al final mentre em pregunto què deu ser el que fa el "best boy"...
Buenoooo... a mi por supuesto se me acaba de ocurrir un ejemplo de titulos de credito finales currados mas o menos reciente... pero no es un ejemplo muy original viniendo de mi parte :p Us dejo que imagineis a que peli me refiero... ;)
Publica un comentari a l'entrada