dijous, de desembre 30, 2010

Finding Nemo

Per intentar donar nova vida al blog els seus creadors van decidir l'altre dia en junta extraordinària proposar una nova pel·lícula per veure, recuperant l'ordre establert als inicis. I això volia dir que em tocava a mi decidir que veuríem. No ha estat una decisió fàcil ja que volia un film que no fos ni massa difícil ni massa seriós, en fi, volia que ens ho passéssim bé veient-lo i no només des del punt de vista del pur gaudi cinèfil. Així que, què millor que una de Pixar? I un cop decidit això només em quedava un dubte: Finding Nemo o The Incredibles? Com haureu deduit m'he quedat amb la primera i bàsicament per un motiu: el primer i únic cop que l'he vist vaig trobar que estava plena de referències a diverses pel·lícules de Hitchcock i, sincerament, m'agradaria saber si estic en el cert o són simplement imaginacions meves.

Ah! I com que estic segur que tots ja l'hem vista, no hauria de ser massa difícil començar-la a comentar ja.

dijous, d’abril 29, 2010

Canvi de plans: cinema negre de Kurosawa.

Havia proposat un Kurosawa, pero m'he adonat que potser seria més interessant veure'n dues.
Perque aquests dues? Perque tinc l'impressio que el public té tendència a oblidar que Kurosawa no es va dedicar tota la seva vida al jidai geki (Rashomon, Akahige, Ran, Kagemusha, El castell de l'aranya...), ni al chambara ( Yojimbo, Sanjuro, els 7 samurais, la llegenda del gran judo...) ni a l'onirisme refinat (dodeskaden) sino que va ser també un neorrealista a la japonesa i que la denuncia social va ser un tema recurrent en la seva cinematografia.

L'altre interès d'aquesta seleccio és de caire gairebé mitoman: ambdues ténen gairebé el mateix repartiment, ambdues comparteixen tàndem protagonista (en papers radicalment diferents, pero) i context (el Tokio derrotat i sense llei de la postguerra). Aquest doblet mostra a més com ja desde el començament de la seva carrera Kurosawa va demostrar ser un animalet de costums: sempre va treballar amb els mateixos equip i actors (modul Mifune després d'"Akahige"...pero bé, Kurosawa, que era un animalet de costums ja es va procurar un substitut satisfactori en Tatsuya Nakadai amb qui va repetir cumplidament).

Primera pel li: "Yoidore tenshi" (1948) o "El angel borracho": qui hagi llegit el relat de com Kurosawa va detectar el potencial de Mifune (que es postulava com a fotograf a can Toho) en un càsting al qual Mifune havia assitit per error, no es podrà estar d'experimentar un cert goig quasi infantil i cinèfil en veure la prestacio elèctrica de Mifune en la seva PRIMERA col laboracio amb "l'Emperador". No us perdeu el jazz a la japonesa i les femmes fatals. A més, el Takashi Kimura ho broda i no es deixa robar un sol plà pel Mifune: cosa fina. Hom pensa: aquest parell estaven fets l'un per l'altre!!!

La resta és esperrucament, desesperacio i obviament humanisme (no deien que l'Akira era un humanista, doncs si volieu humanisme una garrafa i mitja). No us diré res de l'argument...

Segona pel li: "Nora inu " (1949) o "perro rabioso"


Repetim parella. Tret d'aixo, he confessar la meva feblesa pel vestit de cuti, la gorra blanca, l'actitud de noi fiable i el perfil d'actor de kabuki del Toshiro Mifune. El Takashi Kimura ja està en mode sensei estil "7 samurais" fent la viu viu. Seqüència memorable: la persecucio del final. Observacions friquis:
  1. fixeu-vos en la manera de correr del Toshiro Mifune: estil entrenament d'Aikido (salvant les distàncies, l'Steven Seagal corre com el Toshiro Mifune).
  2. Si us fixeu bé, hi ha un moment a la peli on surt un figurant que no és ni més ni menys...que l'espadassi taciturn de "Els 7 samurais"!!!
Objeccions: el final: hom diria que algu a can Toho li va dir a en Kurosawa que més li valia no anar a sac.

Potser no son les millors pel licules de Kurosawa, pero son molt entretingudes (a mi m'agraden, vaja).

Salut i PEL LICULES!!!

(excuseu els errors ortogràfics...treballo amb un teclat francès).

divendres, de febrer 12, 2010

i la pròxima pel·lícula és...


Que us semblaria recordar la nouvelle vague amb una pel·lícula del director i crític Éric Rohmer?


Us deixo amb la sinopsis de la pel·lícula escollida (La coleccionista - 1966) a veure si us venen ganes de veure-la i comentar-la:


Adrien y Jenny forman una pareja estable, pero han decidido pasar el verano separados. Adrien, propietario de una galería de arte, quiere estar un mes tranquilo sin hacer absolutamente nada. Sin embargo al llegar a la casa de campo de un amigo se encuentra con Daniel, pintor conceptual, y a la joven Haydée, una guapa chica con mucho éxito entre los hombres. Ante la actitud aparentemente indiferente de Adrien, Haydée parece aceptar los propósitos de serenidad y descanso declarados por los dos hombres. Poco a poco, sin embargo, Adrien acaricia en su imaginación la idea de que Haydée pretende seducirle, añadiéndolo a su "colección".


diumenge, de setembre 28, 2008

El que més ens agrada IV - Pel·lícules amb Paul Newman

Per no fer la típica necrològica he pensat que el millor era fer una nova entrada de la sèrie "El que més ens agrada" amb la nostra llista de pel·lícules preferides de Paul Newman. He intentat pensar algunes que no fossin de les seves típiques, però no me n'he sortit del tot. Vet aquí les meves cinc:
  • Road to Perdition
  • Nobody's Fool
  • The Sting (El golpe)
  • The Hustler (El Buscavidas)
  • Cat on a Hot Tin Roof

diumenge, de setembre 07, 2008

Lo que más nos gusta III - incluyendo superdetective en hollywood...

Después de mucho pensar... aquí tenéis mi lista de cinco películas. No sé muy bien como describirla... Si os parece (y si no, pues mala suerte), os digo primero las pelis (más o menos en orden alfabético) a ver si adivináis el tema en común:

- Beverly Hills Cop
- Ghostbusters
- Indiana Jones (cualquiera de ellas...)
- Star Wars (cualquiera)
- The good, the bad and the ugly (o "Il buono, il brutto, il cattivo", y entonces iría en otra posición)

¿Ideas? No es que todas (más o menos) tienen secuelas (mmm.... aquí hay algo para una futura listita :) Una pista: lee un título, cierra los ojos e intenta visualizar la peli, ¿qué oyes?

Exacto! y cantando la cancioncita el resto de la tarde... Pues eso: "cinco películas con tema principal difícil de olvidar (excluyendo musicales)"

Au, espero que os haya gustado!

dijous, d’agost 21, 2008

Un coeur en hiver, Claude Sautet

A l'espera de veure "Vivre sa vie" i mentre busco dues pel·lícules més amb nom de ciutat al títol per completar la meva llista, m'he decidit a continuar donant vida al blog. I la idea és comentar pel·lícules que hagi vist, ja sigui al cinema o a casa. Us animeu a participar-hi?

I he triat començar amb la que vaig veure ahir al vespre: "Un coeur en hiver" amb Daniel Auteuil, Emmanuelle Béart i André Dussollier. Però crec que el personatge principal no és cap d'ells sinó que és la música, la música per a violí de Ravel que Camille interpreta al llarg de la pel·lícula. Tot s'articula al voltant del seu violí i la peculiar relació que s'estableix entre ella, la seva parella i el company de feina d'ell: Stéphane, el lutier interpretat per Daniel Auteuil. I aquest és l'altre gran protagonista del film. Un geni per fer i arreglar violins, per apreciar les més subtils dissonàncies en la música, però aparentment incapaç d'estimar a ningú.

No explicaré res més de la trama per si algú la vol veure (espero no haver "spoilejat" res amb el dit fins ara.....), però si que m'agradaria fer alguns comentaris. No acabo d'entendre com una persona capaç d'estimar tant la música com l'Stéphane no pot arribar a estimar a les persones, per mi les dues coses són dues cares de la mateixa moneda: un cor sensible. Potser és que reprimeix la seva sensibilitat per evitar lligar-se amb ningú i així estalviar-se els patiments i els petits problemes que a la llarga sempre apareixen en les relacions? I finalment m'encanta el personatge de la llibretera amiga de l'Stéphane, no surt massa però les seves mirades són molt expressives i ajuda a entendre aquest misteri que és el lutier amb un cor permanentment a l'hivern.

És una pel·lícula lenta, ritme adient per la història que s'explica, molt centrada en els diàlegs. A mi m'ha agradat raonablement però perquè la música m'encanta i els personatges complexes com l'Stéphane em fascinen. A qui no li agradin aquestes coses, millor que no la miri perquè s'avorrirà.

dilluns, d’agost 18, 2008

El que més ens agrada II - Pel·lícules amb nom de ciutat al títol

Com veieu, i com potser podíeu imaginar, jo escullo la varietat "categoria personalitzada". Aquí va la meva llista, que seria una altra si hagués escollit "pel·lícules on una ciutat és també protagonista" o bé "pel·lícules amb nom de ciutat o de barri de ciutat al títol" (ai! quina ràbia no poder incloure Superdetective en Hollywood...):
  • Casablanca
  • Der Himmel über Berlin
  • Morte a Venezia
  • Roma, città aperta
  • The Philadelphia story

(Un dia d'aquests afegiré les de ciència ficció, és que me'n falta una...)