Hola a todos!!!
Bueno... desde la última pelicula propuesta ya ha pasado un cierto tiempo... y creo que es a mi a quien le toca proponer la nueva pelicula... asi que espero que os guste mi elección y que disfruteis con ella...
La pelicula que propongo es "La Jetée" de Chris Marker.
Bueno... desde la última pelicula propuesta ya ha pasado un cierto tiempo... y creo que es a mi a quien le toca proponer la nueva pelicula... asi que espero que os guste mi elección y que disfruteis con ella...
La pelicula que propongo es "La Jetée" de Chris Marker.
Bueno, os hare una pequeña anotación sobre los datos de este magnifico cortometraje!! La pelicula dirigida por Chris Marker, es francesa, realizada en 1962 y tiene una duración de 28 minutos. Se trata más que de una pelicula de una fotonovela, esta rodada en su totalidad en blanco y negro, y su genero podriamos decir claramente que es la ciencia-ficción.
La verdad es que es una pelicula que a influenciado mucho posteriormente, por ejemplo, la pelicula de "12 Monos" de Terry Gilliam esta basada en ella.
Y sobre el argumento no os contaré nada... la veis y ya opinareis... je,je,je..
Espero que os guste a todos, porque yo la considero una obra de arte... para mi es espectacular.. (pero no por tener unos grandes efectos especiales...je,je,je)... Bueno, a disfrutar....
RAT
La verdad es que es una pelicula que a influenciado mucho posteriormente, por ejemplo, la pelicula de "12 Monos" de Terry Gilliam esta basada en ella.
Y sobre el argumento no os contaré nada... la veis y ya opinareis... je,je,je..
Espero que os guste a todos, porque yo la considero una obra de arte... para mi es espectacular.. (pero no por tener unos grandes efectos especiales...je,je,je)... Bueno, a disfrutar....
RAT
11 comentaris:
Hola !
Espero que ésta peli al ser corta la podamos ver todos y así llenar el blog de jugosos comentarios ;-). Seguro que da mucho juego.
Hasta ahora !
Jo l'acabo de veure. No diré gaire de moment per no fer de plot spoiler, només que l'he trobada molt interessant artísticament ique no he pogut evitar que em recordés a Harry Potter. On? Com? Quan? Perquè?. La resposta un dia d'aquests...
Hola!
en primer lugar, agradecer que se propusiera ver ésta película, pues de otra manera, no la hubiese conocido. Verla ha sido una experiencia muy interesante. Me ha supuesto una demostración de que la esencia de una buena historia no radica en unos espectaculares efectos especiales ni en un despliegue abrumador de medios técnicos (Una cámara de fotos, un tomavistas para unos segundos, un sujetador con cables y poca cosa más no me parece un despliegue excesivo).
Como Anna, tampoco intenatré chafar el argumento. Así que callo, a la espera de más sabias aportaciones. Permitidme apuntar que, personalmente, me he sentido fascinado por esos pocos segundos 'diferentes': Serán quizas sus ojos, o tal vez el bullicioso trinar que acompasa el despertar.
Un saludo.
Hola!
Yo ya le he visto tambien... aunque no me ha recordado a Harry Potter, y no me habia dado cuenta de que el "aparato cientifico" era un sujetador con cables :P
En cualuier caso, estoy lista para contribuir con mi granito de arena cuando decidamos que ya podemos dejar de preocuparnos por los spoilers :)
De parte de montse, que sepais que ella va a estar ocupada un par de semanas con las opos, asi que a lo mejor su comentario se retrasa un poco (a pesar de que ya ha revisionado el asunto).
hola hola !
Jo l'acabo de veure i em moro de curiositat per saber les semblances amb Harry Potter !!
Obrim la veda dels comentaris ja? :)
Per cert, coincideixo amb Salva dient que si no hagués sigut per aquesta proposta de Montse, dubto molt que mai hagués vist aquesta peli. Així que: gràcies !!!
Fins ara !
Primer de tot, em sumo als agraiments a la Montse per haver-nos descobert aquesta pel·lícula.
La referència al petit mag repel·lent era bàsicament per despertar curiositats i cridar l'atenció, però és cert que en un moment vaig pensar "mira, com a Harry Potter i el presoner d'Azkaban", on també hi ha un (mini)-viatge en el temps, quan a l'escena del llac en Harry es salva a ell mateix.
Aquestes anades i vingudes pel temps, on el passat afecta al futur i el futur afecta al passat, em deixen sempre una mica desorientada sobre l'estructura del temps/univers. El model que permet fet tantes tombarelles és, és clar, la ciència ficció. No sé a vosaltres, però a mi de tot el ventall de meravelles que la ficció ofereix, els viatges en el temps són els que de sempre més m'han fascinat. Si ara que vénen les vacances us regalessin un viatge d'anada i tornada en el temps, on aniríeu? I si fos només d'anada? A mi em temptaria anar unes quantes desenes de milers d'anys enrere, o potser cap al futur, per veure si realment hi ha futur. En quant a quedar-me a viure a la selva, no ho sé, segur que per exemple de nit el camió de les escombraries no em despertaria, però d'altra banda és còmode viure en un lloc on hi hagi camions de les escombraries.
Ho deixo aquí abans no m'endinsi gaire en temes antropològics...
Realment la ciència-ficció no seria el mateix sense els viatges en el temps, però tot i així és molt rar trobar cap peli o llibre del gènere que tracti bé l'assumpte. Tal com diu l'Anna, un queda desorientat i sense acabar de sortir del bucle infinit que suposa canviar el passat per solucionar quelcom del futur. O és un simple nonsense o el nostre cervell és incapaç d'aprehendre qualsevol cosa que trenqui la causalitat o el continu espai-temps. Serà perqué la nostra vida és finita?
Com a exemple enormement desorientador hi ha Terminator. Tal com em va fer notar una amiga, en aquesta pel·lícula ningú, en cap moment, ni en el passat ni en el futur, desenvolupa el xip a partir del qual es creen les màquines que acaben dominant el món. Inintel·ligible. Per sort hi ha algunes aproximacions al tema que sí que són tractades amb molta cura, bé, de fet només en conec una. És una novel·la d'Isaac Asimov que es titula "The End of the Eternity". Per qui no l'hagi llegit, la recomano molt càlidament. I si algú coneix algun altre llibre o peli que tracti bé el tema que m'ho faci saber !
I contestant a la pregunta de l'Anna, jo sempre he tingut una especial atracció cap a la Grècia clàssica. Sens dubte que si el viatge només fos d'anada aniria allà. I al futur no se si m'atreviria a anar, podria ser tant descoratjador veure el que ens espera.... O ser fantàstic. En qualsevol dels dos casos la tornada al present seria terrible. Prefereixo mantenir la il·lusió que el futur encara està per fer i està a les nostres mans :).
I tornant a la pel·lícula del post, no estic segur que m'hagi agradat. Bé, menteixo, sí que m'ha agradat. La història m'ha encantat, el final m'ha sorprés, la història d'amor l'he trobat preciosa. Però és una pel·lícula? Tal com diu la Montse en el post inicial, és més aviat una fotonovel·la i això em porta a preguntar-me què és el cinema? És simplement una història explicada amb imatges? O són imatges que expliquen una història? Ara, escrivint això, tinc la sensació que estic dient collonades. Crec que reflexionaré més sobre el tema i potser escric un post. Algú s'anima a donar-me idees per pensar?
Per cert, quina conclusió traieu de la pel·lícula? La primera que em va venir al cap quan la vaig veure va ser: l'amor mata.
dilluns, juliol 16, 2007 10:15:00 PM
Després de llegir l'últim comentari d'en Pere porto una estona, no gaire, jugant amb la pregunta de "què és cinema i què no ho és". Com que per a mi La Jetée és cinema, m'he posat a pensar en què li hauria d'anar treient per a què deixés de ser-ho. Primer li he tret la veu en off, que és la que explica la història; per a mi l'element narratiu és essencial, hi ha d'haver una història. Pot ser més o menys explícita, però hi ha de ser, si m'agrada el cinema és perquè m'encanta que m'expliquin històries. Ara bé, podria ser que enlloc de veu en off hi hagués diapositives escrites, com en el cinema mut, i seguiria pensant que és cinema. Aleshores poca diferència hi hauria amb una fotonovel·la impresa a les pàgines d'una revista... o no? Bé, de fet n'hi ha molta. (I aquí és on també jo començo a sospitar que estic dient collonades, a vegades quan escric les coses no sonen tant bé com quan les penso, però segueixo igualment.) Seguim. En La Jetée l'autor ha escollit el muntatge de les imatges, ha decidit quines passaran fugaçment i quines deixarà davant nostre una bona estona, no ens permet saltar-nos res ni tornar enrere. I això és perquè (ideally) estem asseguts en una sala fosca mirant cap a una pantalla il·luminada. Així doncs, una definició per començar seria que el cinema són històries pensades per a ser explicades en una sala a les fosques. Ja sabeu, "Els llums s'apaguen, el silenci recorre la sala.... "
Em sembla un bon punt de partida. Però aleshores em sorgeix el dubte sobre la diferència entre el teatre i el cinema. Si "només" es tracta d'explicar-nos una història, el teatre ja ho fa. I crec que la diferència de fons no rau en la possibilitat que te el cinema de capturar escenografies més complexes, o d'utilitzar efectes especials per fer realitat l'impossible. Diria que el punt clau és la possibilitat d'usar les pròpies imatges com a element narratiu.
Seguiré pensant :)
No he seguit pensant sobre el tema tal com deia en l'entrada anterior, però acabo de veure una pel·lícula que em sembla un bon exemple per citar. Es tracta de "Persona", d'Ingmar Bergman. En aparença és una cinta molt teatral, molt basada en el guió però si només fos això, seria teatre filmat. En canvi, el director juga amb la llum, amb els rostres dels personatges, amb el muntatge, de manera que cada pla, cada seqüència té una importància cabdal per entendre la història. I això sense comptar amb les imatges surrealistes o oníriques intercalades al principi i més endavant cap a la meitat del film. L'he trobat una pel·lícula extraordinària i que reflexa el que per mi hauria de ser el cinema.
De fet, es veu que Bergman volia anomenar-la "Cinematografia"...
Publica un comentari a l'entrada