Crec que tots tenim un raconet a la memòria que l'ocupen algunes pel·lícules que mai no entraran a cap top 100, quan no és que ratllen la mediocritat, però en les que no obstant pensem amb afecte perquè han estat referents d'una època de la nostra vida. Fa un temps que s'ha apoderat de mi una mena de nostàlgia pel temps i les emocions passades, i com que hi ha una pel·lícula a la llista "per veure" que em desperta vells records, no he pogut evitar
escriure aquest post. Us proposo compartir primeres vegades cinematogràfiques. O si més no, deixeu-me que us parli de les meves... vanidad de vanidades.
Un dels habitants del meu raconet especial és "BMX Bandits" (aka Los bicivoladores), una pel·lícula australiana sobre uns adolescents fent cabrioles i perseguint lladres en bicicleta. Deuria tenir set o vuit anyets quan la vaig veure i em va semblar meravellós que la sessió contínua ens permetés quedar-nos i veure-la una altra vegada, "movierecord" de rigor inclòs. Segur que no va ser la millor pel·lícula infantil que es va rodar aquell any, però entre totes elles cap sinó aquesta és la que vaig veure el primer cop que vaig anar al cinema. Voldria poder descriure què vaig sentir en entrar a la sala, en apagar-se els llums, en veure les primeres imatges projectades a la pantalla. Voldria parlar de l'efecte de la màgia del cinema en una nena petita. Però sincerament, tot seria fruit de la imaginació: recordo només que vaig xalar com molt poques altres vegades.
[Per cert, que fa uns quants anys vaig trobar els "bicivoladores" a la tele per casualitat i, a part de contrastar les sospites de que la meva fascinació era producte de l'edat, vaig descobrir que una de les bicicletes la muntava una joveníssima Nicole Kidman.]
Una altra primera vegada està associada a "Peter's friends". Aquesta va ser al cinema Maldà, molt abans de que hi fessin obres i es dediqués al Bollywood, quan els seients no eren massa còmodes, a les parets els havia saltat el guix i els dies de pluja hi havia goteres. Va ser una primera vegada conscient i pensada, que va obrir el camí a una altra manera de gaudir del cinema, a escollir el que volia veure sense pensar si agradaria als meus amics, sense preocupar-me de si voldrien anar a veure versions originals o de si els anava bé l'horari. Va ser la primera vegada que vaig anar al cinema sola. Em va agradar molt la sensació de sentir que era allí veient aquella pel·lícula perquè jo i ningú més havia decidit que allò era el que volia fer durant aquelles dues hores. I al costat d'aquesta llibertat, la sensació també d'estar rodejada
d'estranys però alhora sentir-los companys, perquè així com jo ells havien decidit passar aquelles dues hores en aquell precís lloc. No us passa que quan esteu sols a la sala us sentiu més propers a la resta d'espectadors que no quan esteu acompanyats?
[Ara no hi vaig tant sovint, sola, al cinema. Espero que sigui perquè he trobat amics amb qui compartir els gustos i no simplement perquè no hi vaig tant sovint, al cinema. De vegades, però, encara cerco la companyia dels desconeguts.]
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
He intentat fer memòria, però no hi ha manera que aconsegueixi recordar quina va ser la primera vegada que vaig anar al cinema. Recordo haver anat a veure E.T., però gairebé segur que ja havia trepitjat abans una sala de cinema. Ara, però, m'està venint el record de "The Empire strikes back". Qui sap? El que si que puc afirmar és que fos quina fos la primera vegada, no recordo absolutament res. Ni si vaig disfrutar, o emocionar o avorrir. Simplement devia ser una forma més d'entreteniment.
El que si que recordo amb molta claredat són dues altres primeres vegades. Una, el primer cop que vaig anar sol al cinema. El cert és que va ser una experiència tant desagradable que vaig sortir de la sala a mitja pel·lícula. No ve al cas que em va passar però si que em va condicionar bastant i van haver de passar bastants anys abans que tornés a anar al cinema sol. L'altra primera vegada és quan em vaig estrenar a la Filmoteca. Va ser la nit de reis de no se quin any i la pel·lícula "2001: a space odyssey". Mai, mai he disfrutat tant en un cinema com aquella nit. Era el primer cop que veia aquesta pel·lícula en un cinema, més enllà del quadrat petit d'un televisor, i va ser memorable, irrepetible. Un autèntic plaer per tots el sentits.
Tornant al tema d'anar al cine sol, em sembla curiós un fet en concret, que crec és bastant particular meu. És que un cop començada la pel·lícula no m'agrada que m'interrompin, que em parlin o el que sigui; com deia en un comentari anterior m'agrada submergir-me completament en la història que m'expliquen. Per tant, realment és com si estigués sol, perquè en les dues hores que dura m'aïllo completament. I en canvi sempre prefereixo anar al cinema acompanyat.
Segurament perquè entre desconeguts encara em sento més perdut.
Jo també recordo la meva primera Filmoteca, va ser la tarda després del primer dia d'exàmens de la selectivitat i la pel·lícula era "Dead again" (tcc Morir todavía). També del Kenneth Branagh, sí. I hi ha encara una altra de les meves primeres vegades, la primera versió original al cinema, que també és una pel·lícula seva ("Much ado about nothing"). D'entre totes elles, em quedo de fet amb la primera, "Henry V".
Jo no anava al cine quan era nen (ningú no em portava... snif!) Així que crec que la primera vegada que vaig anar al cine va ser quan tenia 12 o 13 anys. La meva germana va tenir pietat de mi i em va convidar a veure “Licence to Kill ”, una pel·lícula de James Bond amb el Timothy Dalton. La veritat, no era gaire bona. James Bond contra un capo de la droga pel seu compte. Recordo que varem sortir tots dos decebuts, esperàvem alguna cosa més. Recordo que la meva germana parlava de les primeres pel·lícules, com ara “Goldfinger”, que eren molt divertides, mentre que aquesta no valia res. Tenia raó.
I en quant a la experiència... Res de particular. Cinema de Barri (Rio, ja no existeix), moqueta vermella, olor a ambientador dolent, personal uniformat, sala gran pràcticament buida.
La veritat, no recordo la primera vegada que hi vaig anar sol al cinema. Potser perquè he anat massa. El que sí recordo és la primera vegada (i única, de moment) que vaig sortir abans d'acabar una pel·lícula perquè no l'aguantava. Es deia “A Casa”, de Sharunas Bartas, una “interessant” coproducció franco-lituano-portuguesa que feien a la Filmoteca, i com que feien un cicle sobre aquest senyor vaig decidir anar-hi. La pel·lícula començava amb imatges intrascendents, associades cadascuna a una habitació de la casa. Una gossa alletant uns cadells. 5 minuts. Uns coloms que volen en una habitació. 5 minuts. Etc. Era un homenatge a quadres clàssics que em deixava ben indiferent. Em feia pensar en la infame bossa de plàstic de “American Beauty”.
Aleshores apareixien els actors, habitació per habitació, una colla d'arreplegats, estaquirots amateurs que ni tant sols sabien fer bé... res! Perquè no havien de fer res, es una pel·lícula sense diàleg, sense argument, sense res. Quan havia passat una hora em vaig adonar de que per gaudir d'aquesta pel·lícula havia de posar-ho tot de la meva part. Explicar-me jo mateix una historia i auto induir-me la catarsi. Desgraciadament aquell dia no tenia ganes de fer-ho i no estava histèric (quan estàs histèric t'agrada tot). I vaig sortir. Ja sabia de que anava i no m'interessava gens.
Per acabar, una cosa sobre anar al cinema sol. He tingut tot tipus d'experiències meravelloses i funestes, però reconec que de vegades el fet d'anar sol em posa en tensió, i això no és bo per veure una pel·lícula (tot i que de vegades em posa en molta més tensió anar acompanyat). En qualsevol cas m'agrada compartir la meva joia quan una pel·lícula m'agrada i m'agrada (tant o més) parlar malament d'aquelles que no m'han agradat gens, com ja haureu observat...
Un altre dia ja us diré qué va ser el primer que vaig veure a la (antiga) filmo...
Jo tampoc recordo la primera vegada que vaig anar al cinema, potser pq a la meva família sempre hi ha hagut una gran tirada i ja quan era petita el meu pare ens portava cada divendres a veure alguna estrena (jo a vegades deia que no pq preferia veure 1,2,3... no tinc vergonya)...
Sobre la primera vegada que hi vaig anar sola... doncs crec que tampoc ho puc recordar... No sempre tenia les claus de casa i a vegades després de classe me n'anava directe al cine... Més tard en venir a estudiar a Barcelona ja era un clàssic anar un cop a la setmana al cinema i si hi pensava ho comentava als meus amics, però la veritat és que no hi pensava gaire... Ara ho segueixo fent, i només em poso tensa si veig algú a la fila que conec... pq que pensaràn de mi... un diumenge a la tarda sola cap al cine... però és que m'agrada... ploro més a gust o ric sola i si estic sola en tot el cine, ja és un lujo... No és que no m'agradi la companyia però l'stress d'escollir una película que ens agradi a tots, horari i cine cèntric.. pffffff... millor tenir un mal dia, passar per una sala, veure que està a punt de començar i perdre les preocupacions de vista durant un parell d'hores... i si la peli dóna més de sí ja no deixar-hi de pensar durant tot el que queda de dia...
A Reus no hi havia filmoteca però sí, cine-club. La primera vegada que hi vaig anar va ser a l'institut amb la Nurieta... No tinc molt clar si va ser Los amigos de Peter o una peli francesa amb els depardieu de protagonistes...
Ala us deixo que em poso melancòlica...
Aahhh, ya llevo unos días pensando en esto de las primeras veces, y aquí estoy (me siento un poco rara con el castellano, después de releer todos vuestros comentarios).
Yo soy de las que tampoco se acuerda de la primera vez que fue al cine. No puedo decir que sea porque iba muy a menudo. Recuerdo un verano (o quizá un par) en Caspe, aunque no sé si fueron mis primeros cines o no. Sé que allí vi "Nacido el 4 de Julio" - horror -, "Bailando con Lobos" y una película de El Zorro, cuyo título no conozco - sólo sé que para despistar a sus enemigos se vestía en cada ocasión de un color diferent, con especial cariño recuerdo ahora la aparición en pantalla de El Zorro Púrpura y El Zorro Verde. Perdonadme por esta digresión multicolor...
Sí que recuerdo la primera vez que volví a ir al cine después de muchos años sin pisar una sala. Con el instituto, en 2o de B.U.P. En aquellos tiempos el cine estaba cerrado - lo reabrieron un par de años más tarde - y el instituto arregló una proyección para los alumnos. Vimos "El Último Mohicano"... que de hecho ya la había visto en vhs unos meses antes (se ve que no tenían el presupuesto para estrenos recientes). Ni os cuento mi emoción al ver a Daniel Day-Lewis todo salvaje en pantalla grande :P Nada que ver con la experiencia previa en el sofá de casa.
Ahora en serio, es tanto mejor ir al cine. Las luces se apagan, el sonido te envuelve, y - al menos yo - me olvido de todo lo que me rodea. Siempre me estresa un poco quedar en casa - la mía o la de quién sea - para ver una película. El sentimiento general en estos casos es que hacer comentarios, levantarse por un vaso de coca cola, etc está permitido. No no no no no no... y me da igual si podemos volver atrás con el dvd para volver esa frase crucial. Que no es lo mismo!!! En el cine normalmente es mejor - vale que siempre se le puede escapar un comentario a alguién, pero es más excepcional. Ojo que digo normalmente. Hubo aquéllas abuelitas en la fila de atrás hablando de un viaje a Port Aventura (?)cuando fui a ver Harry Potter (la 3a). Y hubo aquellos adolescentes que se morían de la risa cada vez que alguién moría en "Tigre y Dragón". Y algún otro memorable instante, por supuesto...
También recuerdo la primera vez que me fui del cine antes de que terminara la película. Fue con "Atolladero"... Y la ocasión en que quería irme antes de que terminara pero estaba tan flipada que no me dio tiempo - esto fue con "Zu Warriors"
Que más... primera vez sóla al cine: "Abierto hasta el amanecer" cuando fui a vivir a Bcn. No he vuelto muy a menudo (a ir sola). No es que sea una mala experiencia. Es que prefiero tener a alguién con quién comentar la película, como Esteban, tanto si me encanta como si la encuentro terrible, necesito expresarme con urgencia! O sea que también soy de los prefieren ir acompañados. Además, soy un poco desastre con la organización de mi tiempo libre... Así que muchas veces el hecho de quedar para ir al cine me ayuda a ir... :P
Por último, recuerdo con especial cariño... la primera vez que ví "The Fellowship of the Ring" Que ya sabéis que la he visto unas cuantas veces... Ahora podría estarme tres párrafos más - obviamente -, pero creo que ya us he fet cinc cèntims de mis primeras veces, y lo dejaré aquí.
¡Que disfrutéis de la próxima sesión!
El comentari de la Isabel m'ha portat a la memòria una seqüència d'una de les meves pel·lícules preferides: "Hanna and her sisters" de Woody Allen. És aquell tros en què després de l'intent fallit de suicidi comença a caminar pels carrers de Nova York fins que cansat, entra en el primer cine que troba. Al principi no fa gaire cas de la peli que projecten però mica en mica es va endinsant en la història absurda que veu en la pantalla (és una dels germans Marx) i comença a gaudir de debó, tornant a trobar sentit a la seva vida. Trobo que és un seqüència meravellosa.
I rellegint els comentaris m'ha vingut a la memòria un dia que vaig anar al cine de Taradell amb el meu germà i les meves cosines a veure una sessió doble de ciència-ficció: Starman i Star Trek III: The search for Spock. Aleshores tenia set anyets i d'Starman no recordo pràcticament res. En canvi d'Star Trek no vaig poder oblidar aquella frase mítica i clarament vulcaniana de l'Spock que diu: "The needs of the many outweigh the needs of the few."
Llarga i pròspera vida a tots !
Publica un comentari a l'entrada